Una síndrome és el que tenen el Madrid i la premsa de la caverna amb el Barça. Un conjunt d'alteracions que per les seves característiques tenen una certa identitat. Per això la incapacitat d'oferir un futbol propi, un estil concret, un marc per poder desarmar el rival. No ho poden fer perquè estan seduïts pel rival més temut i, massa vegades per ells, més odiat. És l'admiració i l'afinitat del segrestat amb el segrestador. La bellesa del Barça els fa arravatar-se.

Des de finals del segle XX i amb democràcia, el poder blanc trontolla. No s'han posat al dia. Ni en un estil determinat, ni a formar jugadors, ni en els comptes econòmics més diàfans. Tot fiant-ho a uns ingents diners d'origen incert a les mans de foscos multimilionaris i mercès a un poder polític que els permet, des del 1939 ençà, tota mena de trampes, en urbanisme un cop i un altre, però ja no en els camps de futbol per la presència d'un jutge infal·lible, la mirada de centenars de milions d'espectadors. El seu lema és publicitat i propaganda, això sí, només amb els mitjans audiovisuals espanyols al seu servei, a Europa i el món els neguen el pa i la sal. No saben sembrar, no poden recollir.

Mourinho, que és com un xacal, ataca amb nocturnitat i traïdoria, ressentit per un passat blaugrana al qual va intentar retornar davant seu hi troba la personificació del seu mal, en Pep Guardiola. I el seu mentor, Florentino, i ell compren i compren, compulsivament, però no se'n surten. No és qüestió de diners. És l'esperit. Aquest està en els seguidors madridistes que ja no els enreden més enllà de quatre exaltats, per això xiulen el seu equip i tot el conjunt. Volen veure futbol, guanyar i espectacle, el cicle del Barça els supera. Aquest té projecte i futur i es basa en valors que ells voldrien tenir, però brillen per la seva absència. I el proper repte del Barça no és a Castella dins una Espanya del Madrid de l'Aznar o Florentino, sinó al Japó, és mundial, urbi et orbi.