Quan pot arri­bar a sem­blar, o alguns ho inten­ten, que la tra­jectòria d'un dels millors equips de fut­bol de tots els temps afluixa, quan pot arri­bar a sem­blar, o alguns ho inten­ten, que s'acabi el peri­ple tri­om­fant, memo­ra­ble i gloriós d'aquest Barça entre­nat per Guar­di­ola, la rea­li­tat, la dura rea­li­tat per als que la patei­xen, esclafa qual­se­vol de les miops hipòtesis. Aques­tes hipòtesis són fruit del desig i no de la raó, han nas­cut de la volun­tat que l'hege­mo­nia colos­sal del Barça s'acabi d'una reial vegada, però no. El camí con­ti­nua.

Aquest Barça, crec que ja es pot afir­mar amb tota la tran­quil·litat, no morirà mai. I no morirà perquè té un pas­sat ino­bli­da­ble per la tem­po­rada de les sis copes, pel 2-6 al Ber­nabéu i tants i tants par­tits lle­gen­da­ris. Aquest equip no morirà mai per les dues Cham­pi­ons gua­nya­des con­tra el Manc­hes­ter Uni­ted, pel mun­dial de clubs, per fut­bo­lis­tes com Messi, Ini­esta, Xavi, Piqué, Valdés, Puyol, Alves... Aquest equip no morirà mai perquè el pre­sent és tot aquest talent i Cesc i Ale­xis i el bagatge de molta pedra picada, perquè tot sem­bla indi­car que l'excel·lència forma part de l'espe­rit d'aquest con­junt, perquè aquest any també fa la sen­sació que es gua­nya­ran més títols. Aquest equip no morirà mai perquè ha d'omplir el guió de la uto­pia, un futur esplen­dorós per escriure, perquè arri­ben Thi­ago, Cuenca, Sergi Roberto, Deu­lo­feu, Rafinha i Bar­tra i dese­nes de nois i de nens que la toquen com si hagues­sin nas­cut amb l'ADN incor­po­rat, perquè el model de la Masia és sens dubte, una de les fites més des­ta­ca­des de l'esport con­tem­po­rani.

Aquest equip no morirà i pot­ser ja toca tro­bar les metàfores, la manera d'expli­car més enllà de l'estadística i de sobre­noms curi­o­sos, que sig­ni­fi­carà per al futur aquest Barça de prin­cipi del segle XXI. La com­pa­ració del Barça i el Real Madrid és la mateixa que la de Mozart i Sali­eri, també és molt simi­lar la cam­pa­nya d'into­xi­cació (acu­sa­ci­ons de dopatge i com­pra de par­tits) que va rebre el Barça la tem­po­rada pas­sada a la que va patir Fer­ran Adrià fa uns anys. Recent­ment, a Itàlia s'ha publi­cat Il Barça. Tutti i segreti della squa­dra più forte del mondo, en què l'escrip­tor San­dro Modeo defi­neix l'equip de Guar­di­ola de líquid i l'ins­criu en la tra­dició artis­ti­co­ci­entífica cata­lana de Gaudí, Miró i Dalí i com­para el seu joc a les obres d'art de l'expres­si­o­nisme abs­tracte de Jack­son Pollock i les geo­me­tries de Piet Mon­drian. Aquest equip té alguna cosa vin­cu­lada a l'art, un diàleg artístic, una nova lec­tura de l'esport rei.

I bé, hem de tenir en compte, que de tant en tant, hi haurà moments difícils, en què el pes­si­misme tor­narà a aflo­rar, ja que es per­dran alguns par­tits i algu­nes com­pe­ti­ci­ons, es lesi­o­narà algun fut­bo­lista, hi haurà alguna crisi ins­ti­tu­ci­o­nal, però no, la mirada gene­ral, el balanç just i el sen­tit comú, ava­len que aquest equip no pot morir mai, perquè ha tocat sos­tre, el segueix tocant i és molt pro­ba­ble que el toqui durant un lus­tre més. I cer­ta­ment, quan fina­litzi aquest període, nai­xerà el record d'aquest Barça mera­vellós, que haurà de ser ins­pi­ra­dor de nous equips culers que ani­ran sor­gint amb el pas dels anys.