Quan pot arribar a semblar, o alguns ho intenten, que la trajectòria d'un dels millors equips de futbol de tots els temps afluixa, quan pot arribar a semblar, o alguns ho intenten, que s'acabi el periple triomfant, memorable i gloriós d'aquest Barça entrenat per Guardiola, la realitat, la dura realitat per als que la pateixen, esclafa qualsevol de les miops hipòtesis. Aquestes hipòtesis són fruit del desig i no de la raó, han nascut de la voluntat que l'hegemonia colossal del Barça s'acabi d'una reial vegada, però no. El camí continua.

Aquest Barça, crec que ja es pot afirmar amb tota la tranquil·litat, no morirà mai. I no morirà perquè té un passat inoblidable per la temporada de les sis copes, pel 2-6 al Bernabéu i tants i tants partits llegendaris. Aquest equip no morirà mai per les dues Champions guanyades contra el Manchester United, pel mundial de clubs, per futbolistes com Messi, Iniesta, Xavi, Piqué, Valdés, Puyol, Alves... Aquest equip no morirà mai perquè el present és tot aquest talent i Cesc i Alexis i el bagatge de molta pedra picada, perquè tot sembla indicar que l'excel·lència forma part de l'esperit d'aquest conjunt, perquè aquest any també fa la sensació que es guanyaran més títols. Aquest equip no morirà mai perquè ha d'omplir el guió de la utopia, un futur esplendorós per escriure, perquè arriben Thiago, Cuenca, Sergi Roberto, Deulofeu, Rafinha i Bartra i desenes de nois i de nens que la toquen com si haguessin nascut amb l'ADN incorporat, perquè el model de la Masia és sens dubte, una de les fites més destacades de l'esport contemporani.

Aquest equip no morirà i potser ja toca trobar les metàfores, la manera d'explicar més enllà de l'estadística i de sobrenoms curiosos, que significarà per al futur aquest Barça de principi del segle XXI. La comparació del Barça i el Real Madrid és la mateixa que la de Mozart i Salieri, també és molt similar la campanya d'intoxicació (acusacions de dopatge i compra de partits) que va rebre el Barça la temporada passada a la que va patir Ferran Adrià fa uns anys. Recentment, a Itàlia s'ha publicat Il Barça. Tutti i segreti della squadra più forte del mondo, en què l'escriptor Sandro Modeo defineix l'equip de Guardiola de líquid i l'inscriu en la tradició artisticocientífica catalana de Gaudí, Miró i Dalí i compara el seu joc a les obres d'art de l'expressionisme abstracte de Jackson Pollock i les geometries de Piet Mondrian. Aquest equip té alguna cosa vinculada a l'art, un diàleg artístic, una nova lectura de l'esport rei.

I bé, hem de tenir en compte, que de tant en tant, hi haurà moments difícils, en què el pessimisme tornarà a aflorar, ja que es perdran alguns partits i algunes competicions, es lesionarà algun futbolista, hi haurà alguna crisi institucional, però no, la mirada general, el balanç just i el sentit comú, avalen que aquest equip no pot morir mai, perquè ha tocat sostre, el segueix tocant i és molt probable que el toqui durant un lustre més. I certament, quan finalitzi aquest període, naixerà el record d'aquest Barça meravellós, que haurà de ser inspirador de nous equips culers que aniran sorgint amb el pas dels anys.