Ja ningú qüestiona que, més enllà del resultat pur i dur, l'objectivitat està ofegada en el món de l'esport professional. Fint i tot, la interpretació dels fets lluita ferotgement per tenir el seu espai en un oceà farcit d'opinió, de tertúlia i, malauradament, de debats plens de bufanders crònics. Això, en massa ocasions, condueix a una anàlisi de fets tan partidista que porta a una desfiguració flagrant de la realitat o a fer veure el que no és. I tot, purament, perquè el vent bufa ara contra un dels nostres.

Ara que el locaut s'ha diluït i la maquinària de l'NBA està traient fum amb traspassos i rumors, la més que probable sortida de Pau Gasol dels Lakers ha alimentat per les nostres contrades l'escassa sensibilitat de les franquícies respecte als jugadors. “L'NBA és cada cop més negoci, i menys esport”, va arribar a dir el pivot de Sant Boi en què probablement serà el seu últim media day en la franquícia amb més glamur de tot el planeta. Segur que ha de ser frustrant ser el setè que més cobra de la lliga –18.714.150 dòlars el curs vinent– i veure com, després de gairebé quatre anys, els executius de L.A. li ensenyen la porta de sortida, mentre busquen un altre crack per acompanyar Kobe. I que els possibles destins que li han ubicat (Hornets, Rockets o Warriors) no tenen perspectives a curt termini de lluitar pel títol. Però aquest cas no ens ha de fer perdre la perspectiva de les coses. Als Estats Units, ara i sempre, els jugadors són pura mercaderia i qui no ho entengui, té un problema. Tant és així que, per exemple, en el traspàs del mateix Pau l'1 de febrer del 2008, la lliga no hi va donar el vistiplau fins que Aaron Mckie va acceptar fitxar pels Grizzlies. Què feia ell llavors? Ja retirat, estava fent de tècnic assistent als Sixers, i els Lakers el van fitxar per incloure'l en l'operació per qüestions de salari. Quatre mesos després, deixava Memphis –no va jugar mai, ni de bon tros– i tornava poc després als Sixers a entrenar. Que se sàpiga, ningú es va alarmar aquí per això perquè el benefici de tot era per al de Sant Boi.

D'exemples com aquest, n'hi ha a cabassos i seran reiteratius ara que la pretemporada està a punt d'arrencar. L'estiu del 2005, els Heat van batre tots els registres en encendre la metxa del trade més gran dels últims temps, amb cinc equips i fins a tretze jugadors implicats. I tot, per portar a Florida Antoine Walker, Jason Williams i James Posey. Algú es va preguntar llavors com era possible que la lliga actués amb tanta immoralitat, permetent un flux tan gran de peces? No hem d'oblidar tampoc que Scola –18,3 punts, 8,2 rebots i 2,5 assistències amb els Rockets el curs passat– també està en totes les travesses per ser moneda de canvi i ningú, ni ell mateix, s'ha posat les mans al cap.

L'NBA és un gran circ, en què fins al play-off el que compta és l'individu, l'estadística, el top ten amb les accions més espectaculars de cada nit. I, els escèptics que mirin el calendari del curs i després analitzin per què la majoria d'equips defensarà molts dies amb la mirada. Pau Gasol, com Marc, Rudy i també ara Ricky, en formen part amb tots els condicionants que comporta. I també és gràcies a aquest mercadeig constant, que Pau va disposar de l'oportunitat de jugar als Lakers. I l'ha sabut aprofitar, amb dos anells i una altra final. N'hi ha molts –alguns d'ells, estrelles gegantines–, que haurien somiat a viure el mateix que ell i només han col·leccionat frustracions. Qui sap on anirà a parar ell en els pròxims dies, però que ningú digui ni insinuï que cal sensibilitat ara perquè d'això no n'hi haurà mai. Business is business.