Ja ningú qüesti­ona que, més enllà del resul­tat pur i dur, l'objec­ti­vi­tat està ofe­gada en el món de l'esport pro­fes­si­o­nal. Fint i tot, la inter­pre­tació dels fets lluita ferot­ge­ment per tenir el seu espai en un oceà far­cit d'opinió, de tertúlia i, malau­ra­da­ment, de debats plens de bufan­ders crònics. Això, en massa oca­si­ons, con­du­eix a una anàlisi de fets tan par­ti­dista que porta a una des­fi­gu­ració fla­grant de la rea­li­tat o a fer veure el que no és. I tot, pura­ment, perquè el vent bufa ara con­tra un dels nos­tres.

Ara que el locaut s'ha diluït i la maquinària de l'NBA està tra­ient fum amb tras­pas­sos i rumors, la més que pro­ba­ble sor­tida de Pau Gasol dels Lakers ha ali­men­tat per les nos­tres con­tra­des l'escassa sen­si­bi­li­tat de les franquícies res­pecte als juga­dors. “L'NBA és cada cop més negoci, i menys esport”, va arri­bar a dir el pivot de Sant Boi en què pro­ba­ble­ment serà el seu últim media day en la franquícia amb més gla­mur de tot el pla­neta. Segur que ha de ser frus­trant ser el setè que més cobra de la lliga –18.714.150 dòlars el curs vinent– i veure com, després de gai­rebé qua­tre anys, els exe­cu­tius de L.A. li ense­nyen la porta de sor­tida, men­tre bus­quen un altre crack per acom­pa­nyar Kobe. I que els pos­si­bles des­tins que li han ubi­cat (Hor­nets, Rockets o War­ri­ors) no tenen pers­pec­ti­ves a curt ter­mini de llui­tar pel títol. Però aquest cas no ens ha de fer per­dre la pers­pec­tiva de les coses. Als Estats Units, ara i sem­pre, els juga­dors són pura mer­ca­de­ria i qui no ho enten­gui, té un pro­blema. Tant és així que, per exem­ple, en el traspàs del mateix Pau l'1 de febrer del 2008, la lliga no hi va donar el vis­ti­plau fins que Aaron Mckie va accep­tar fit­xar pels Grizz­lies. Què feia ell lla­vors? Ja reti­rat, estava fent de tècnic assis­tent als Sixers, i els Lakers el van fit­xar per incloure'l en l'ope­ració per qüesti­ons de salari. Qua­tre mesos després, dei­xava Memp­his –no va jugar mai, ni de bon tros– i tor­nava poc després als Sixers a entre­nar. Que se sàpiga, ningú es va alar­mar aquí per això perquè el bene­fici de tot era per al de Sant Boi.

D'exem­ples com aquest, n'hi ha a cabas­sos i seran rei­te­ra­tius ara que la pre­tem­po­rada està a punt d'arren­car. L'estiu del 2005, els Heat van batre tots els regis­tres en encen­dre la metxa del trade més gran dels últims temps, amb cinc equips i fins a tretze juga­dors impli­cats. I tot, per por­tar a Flo­rida Antoine Walker, Jason Willi­ams i James Posey. Algú es va pre­gun­tar lla­vors com era pos­si­ble que la lliga actués amb tanta immo­ra­li­tat, per­me­tent un flux tan gran de peces? No hem d'obli­dar tam­poc que Scola –18,3 punts, 8,2 rebots i 2,5 assistències amb els Rockets el curs pas­sat– també està en totes les tra­ves­ses per ser moneda de canvi i ningú, ni ell mateix, s'ha posat les mans al cap.

L'NBA és un gran circ, en què fins al play-off el que compta és l'indi­vidu, l'estadística, el top ten amb les acci­ons més espec­ta­cu­lars de cada nit. I, els escèptics que mirin el calen­dari del curs i després ana­lit­zin per què la majo­ria d'equips defen­sarà molts dies amb la mirada. Pau Gasol, com Marc, Rudy i també ara Ricky, en for­men part amb tots els con­di­ci­o­nants que com­porta. I també és gràcies a aquest mer­ca­deig cons­tant, que Pau va dis­po­sar de l'opor­tu­ni­tat de jugar als Lakers. I l'ha sabut apro­fi­tar, amb dos anells i una altra final. N'hi ha molts –alguns d'ells, estre­lles gegan­ti­nes–, que hau­rien somiat a viure el mateix que ell i només han col·lec­ci­o­nat frus­tra­ci­ons. Qui sap on anirà a parar ell en els pròxims dies, però que ningú digui ni insinuï que cal sen­si­bi­li­tat ara perquè d'això no n'hi haurà mai. Busi­ness is busi­ness.