No hi ha ningú més il·lusionat que Pep Guardiola per aquest mundial de Clubs. Bé, potser Messi, aquest paio que vol jugar i guanyar tots els partits, en tots els escenaris i en qualsevol competició, però que també és capaç de distingir les cites amb un significat especial, com és aquesta. Però demà tan sols es juga la semifinal, que només serà un tràmit si el Barça no se l'agafa com un tràmit. No hi ha gaire perill que l'equip corri aquest risc, perquè dèiem que Guardiola és un entusiasta i el principal director de màrqueting d'aquesta competició, amb permís dels senyors de Toyota. Il·lusiona i posa tothom alerta amb aquell raonament seu tan senzill: “És la competició que m'agrada més perquè per jugar-la s'ha d'haver guanyat la Champions.” És així com van guanyar la primera fa dos anys. Després hi ha l'altre estímul: tornar a jugar aquesta competició al cap de tan poc temps és el símptoma inequívoc que el Barça no s'ha acomodat. Mal moment per començar a fer-ho avui, doncs. No sembla que tinguin tampoc intenció de fer-ho.

El rival del Barça avui pot ser més el jet lag que l'Al-Sadd. Els blaugrana han estat els últims d'arribar al Japó i han fet el trajecte més llarg. No és que això iguali les forces amb l'equip qatarià, però sí que pot ser un factor distorsionador. Futbolísticament no hi ha d'haver gaire discussió. Es tracta sobretot de veure quins possibles mecanismes posarà en pràctica Jorge Fossati per contrarestar el joc del Barça. I fins on arribarà. O fins on el deixarà arribar el Barça, que mesurarà la seva determinació tenint en compte que la final és al cap de tres dies.

A la final espera el Santos de Neymar. Presumiblement contra el Barça. Ara bé, qui va veure la semifinal Kashiwa-Santos ha de tenir clar que l'equip brasiler no jugarà contra els blaugrana igual que ho va fer contra els japonesos. No s'ho pot permetre, de fet. Si juga amb la mateixa poca tensió defensiva, la falta de pressió, amb els espais que va deixar del mig del camp enrere, el Barça, per poc fi que pogués estar, faria un festí. L'equip brasiler és molt bo en els últims metres de l'atac, té jugadors que combinen bé, amb qualitat i sentit, amb perill i de cara a porta, perquè saben trobar passadissos entre la defensa com ho sol fer el Barça. Neymar és el seu jugador més desequilibrant, no és cap secret. Però a més de saber-ho s'ha de saber com tancar-li els espais o, encara millor, com evitar que li puguin arribar pilotes. Però això ja es veurà quan se sàpiga que són els dos finalistes.

El que es va evidenciar ahir és la norma dels equips sud-americans quan juguen aquesta competició: que la juguen per guanyar-la. Però sobretot que el Santos va jugar a fet i amagar. No és possible que el que va ensenyar sigui el que pensa fer contra el Barça. El Santos és, o ha de ser, molt més competitiu que el que va ser ahir. I segur que ho serà.