La necessitat d'afirmar-se, allò que un dia el savi, abans d'embogir definitivament i tastar la completa llibertat, va concretar com “la voluntat de poder”.

Set dies enrere tot era diàfan i verídic. El Madrid, imperial per naturalesa, tenia el món a la mà i aquesta vegada seria la definitiva. Fins i tot la realitat ho hauria de reconèixer, agenollada, en estat de xoc per setze victòries consecutives mesurades a cop de gols. A cabassos. A l'únic supervivent en aquesta modernitat subjugada a l'asfíxia de l'instant, al passat recent, li quedaven amb prou feines vint-i-quatre hores de vida. Les que faltaven perquè el Madrid s'alcés sobre el gran rival i recuperés el tron que pels segles dels segles li correspon.

El mateix savi hi estava d'acord. Dues són les màscares de la inferioritat: la hipèrbole i el mutisme.

Del fracàs de la humana tendència a imposar-se, de la frustració per no poder satisfer la necessitat de l'afirmació, neix el sentiment d'inferioritat. Allà on, després de l'1-3 de dissabte passat, ha quedat definitivament incrustat aquest Madrid i el seu entrenador. Ni l'un ni l'altre no han perdut la megalomania. Ni la petulància ni l'exageració, només faltaria, encara que ara l'exhibeixin en cercles cada vegada més reduïts. Hi ha coses que no canvien, que se situen més enllà del bé i del mal. També n'hi ha que no es poden dissimular. Com el complex d'inferioritat.

Aquest perenne fracàs en l'autoafirmació, l'any passat el Madrid el va voler amagar rere la violència. Verbal i física, en totes les gradacions, permeses i prohibides. Un exemple complet, amb el trist apogeu del dit a l'ull perpetrat en l'inici de l'actual temporada. El Madrid i el seu entrenador van anar fins al final i, despullats i sense coartades, van quedar retratats en el seu fracàs. Desemmascarats, el camí traçat fins fa set dies va ser l'encongiment, el pudor. No va haver-hi aixecaments de veu ni frases malsonants. I el Madrid va presentar-se al partit de tots els partits en silenci, deixant que les infinites victòries i els cabassos de gols parlessin en nom seu. Jugava a casa, a l'empara dels seus feligresos. Però ni així.

Després de l'1-0, i encara amb el xiulet inicial ressonant, el Madrid ja tenia pressa perquè s'acabés el partit. Coneixedor del seu complex, de la seva inferioritat davant del gran enemic, ni tan sols va voler aturar-se a processar que tenia nou punts més que el rival i el títol de lliga a tocar. Vergonyós, necessitava de manera imminent la realització, que el triomf parcial fos ja el definitiu. Per afirmar-se, per expulsar-se el dimoni blaugrana. I va recular, abandonat al conflicte en què l'ha instal·lat el Barça de Pep Guardiola: l'impuls d'afirmar-se en batalla constant amb la frustració viscuda.

“Hem quedat segons en la lliga sent els màxims golejadors, hem arribat a la semifinal de la Champions League després de vuit anys. Cristiano Ronaldo ha estat Bota d'Or i el millor pitxitxi de la història de la lliga. Casillas ha estat Guant d'Or i José Mourinho, Pilota d'Or com a millor entrenador per a la FIFA. I el que és més important, vam guanyar la copa del Rei en una final històrica amb un magnífic gol de Cristiano Ronaldo”, deia dimecres el president de la sacra institució, en un sensacional exercici de patetisme propi de l'ésser més inferior.