David Villa últi­ma­ment ha estat més pro­ta­go­nista fora del camp que pels seus gols. Víctima de judi­cis pre­ci­pi­tats i d'espe­cu­la­ci­ons mali­ci­o­ses, ell s'ha man­tin­gut al marge de la xer­ra­meca, ha jugat quan li ha tocat i, final­ment, ha tin­gut la desgràcia de lesi­o­nar-se de gra­ve­tat. A vega­des hi ha coin­cidències per­ver­ses, que fan que es bar­re­gin les fabu­la­ci­ons, els intents de deses­ta­bi­lit­zació i la des­gra­ci­ada notícia real del tren­ca­ment de la tíbia. No es pot negar que en el bar­ce­lo­nisme hi ha un cert rum-rum que ha situat Villa en el cen­tre de la crítica pel seu ren­di­ment. L'exigència en el Barça actual és tan alta que el que es queda uns centímetres enrere queda asse­nya­lat. No són pocs els comen­ta­ris d'afi­ci­o­nats que pre­fe­rei­xen apar­tar Villa per posar en el seu lloc Ale­xis, en molt bona forma, o fins i tot Cuenca, la reve­lació de la tem­po­rada, i situen l'asturià també per dar­rere de Pedro. Per què? Tan sols pel que els sol pas­sar a tots els davan­ters, sobre­tot els gole­ja­dors: que van a rat­xes, a sen­sa­ci­ons.

Pot­ser per algun fac­tor més. El Barça de Guar­di­ola, ara més que mai, és un equip en evo­lució per­ma­nent. Amb Ale­xis i Cesc i les noves pro­pos­tes tàcti­ques de Guar­di­ola l'equip ha evo­lu­ci­o­nat, i cada juga­dor ha hagut de créixer en la mateixa mesura. Els defen­ses, perquè jugant sovint en una línia de tres estan més exi­gits. Els mit­jos, perquè hi ha més den­si­tat a la seva zona i s'ha de ser més precís i equi­li­brat en el joc de posició, en la mobi­li­tat i en la com­bi­nació de la pilota. I a la davan­tera, en què no només hi ha més com­petència de la que hi havia, sinó que la irrupció dels mit­jos, prin­ci­pal­ment Cesc, com­plica l'apro­fi­ta­ment indi­vi­dual dels espais, a la vegada, és clar, que es creen més alter­na­ti­ves de cara a por­te­ria. No és que Villa sigui un juga­dor pit­jor del que era o que no s'enten­gui amb Messi, però pot­ser no ha evo­lu­ci­o­nat al mateix ritme que l'equip. Les noves vari­a­ci­ons tàcti­ques s'han afe­git a l'esforç que ja havia fet adap­tant-se a jugar a la banda esquerra, cosa que reque­ria gene­ro­si­tat espor­tiva però també humana. No és fàcil jugar al cos­tat d'un juga­dor com Messi, que con­di­ci­ona tot l'entorn tàctic. A més, sent un gole­ja­dor de pri­mer nivell mun­dial, com ho són Eto'o, Ibra­hi­mo­vic i Villa, no és fàcil accep­tar que per jugar en el Barça de Messi no es podrà ser el 9 de referència clàssic i que no es faran més gols que l'argentí. Tot i aquests con­di­ci­o­nants, Villa ha accep­tat quest paper, no ha bai­xat la seva mit­jana gole­ja­dora en la seva pri­mera tem­po­rada i aquesta, a pesar d'haver jugat menys últi­ma­ment per culpa de l'estrès en la tíbia que ara s'ha tren­cat, ha estat l'autor del gol deci­siu, al Ber­na­beu, perquè el Barça s'endugués la super­copa.

Ara, els que ja situ­a­ven Villa com una nosa són els que més recla­men una con­trac­tació per subs­ti­tuir-lo. No sem­bla que aquests siguin els plans del Barça, que pro­ba­ble­ment optarà per la solució més natu­ral de mirar cap al plan­ter.