Una definició possible del Barça de Guardiola podria ser: “Equip de futbol capaç d'excel·lir tant en la construcció com en la destrucció del joc del contrari que basa la seva estratègia global a mantenir la possessió de la pilota per moure-la amb rapidesa i que en la seva millor versió té la virtut de minimitzar les qualitats dels rivals, tant individuals com col·lectives.” A partir d'aquí, amb tots els mil matisos que vulgueu i tenint en compte que enguany el catàleg de versions en el marc general és més ampli que mai perquè amb l'arribada de Cesc les variants tàctiques són superiors. Es podrien adjuntar molts vídeos per il·lustrar la definició, i un d'aquests podria ser el de la final del mundial de clubs de diumenge contra el Santos, sobretot la primera part, en què el Barça hauria pogut marxar als vestidors fins i tot amb més gols dels tres que va marcar. En la segona, l'equip va contemporitzar una miqueta més, sense baixar d'un gran nivell, però sense tanta inspiració perquè, al cap i a la fi, la final estava resolta i l'enèsim títol amb Guardiola de capità general ja estava al sarró. Allò que dèiem, el Santos no va semblar res, però tampoc va semblar que el Madrid tingués gran cosa el dissabte anterior al Bernabéu i la majoria coincidiríem a batejar-lo com un dels millors equips del món en l'actualitat, segurament el segon millor rere els blaugrana. Per això, caldria avaluar els brasilers en un altre context per saber-ne la veritable dimensió. El mateix podem dir de Neymar, el jove valor emergent brasiler que ja ha fet córrer rius de tinta amb només 19 anys. Pobre, no en va tocar ni una, ni de bé ni de malament, tret d'una ocasió en què Valdés va tornar a mostrar que és el porter adequat per al millor equip del planeta. Seria injust jutjar la seva qualitat basant-se en aquest partit. Cristiano Ronaldo és un dels grans, i contra el Barça s'obnubila i s'atabala i l'ansietat fa que cometi més errors dels habituals perquè és molt dur veure córrer la pilota sense ni tan sols olorar-la. El que sí que em va quedar clar de Neymar al final del partit quan va declarar que el Barça els havia ensenyat a jugar a futbol és que té unes ganes boges de formar part de la definició. Una altra cosa és que ens convingui.