La reivindicació de les seleccions catalanes no té un camí fàcil. Més aviat al contrari. Per cada pas que es pot o es vol fer des de Catalunya per avançar en el reconeixement internacional, a Espanya se'n fan més i de més contundents per mantenir inalterable la situació que l'única representació esportiva de l'Estat el tenen les seleccions espanyoles. Governi qui governi a Madrid, diners, política, traves legals i altres no tant, la diplomàcia internacional i fins i tot la coacció estan al servei d'Espanya per impedir que Catalunya tingui seleccions pròpies en qualsevol esport. És cert que Catalunya té una vintena de seleccions reconegudes, perquè hi ha hagut la voluntat dels responsables dels esports respectius que ho fossin i han tingut el suport de l'actual govern i de l'anterior per aconseguir-ho. Però estem parlant d'esports que amb prou feines tenen tradició a Espanya o d'altres en què Espanya encara litiga per revertir el dret esportiu internacional en què es basa aquest reconeixement. La qüestió és que, si es creu en Catalunya com a nació esportiva, es vagin fent passos. Però també és cert que més enllà de la situació actual no és gaire fàcil avançar més, si més no de fer passos veritablement significatius perquè la situació canviï substancialment. Per la via esportiva, és clar. La política està per explorar.

La selecció de futbol és la més emblemàtica. I l'evolució en qualsevol sentit respecte a la seva participació internacional en competicions oficials és clau. Més que evolució, però, la situació és de punt mort. Aquell intent de disputar més d'un partit a l'any, la idea de muntar un torneig de nacions sense estat o la de crear una segona categoria en les competicions FIFA dormen el son dels justos en algun calaix d'algun despatx. L'atapeïment del calendari internacional ha estat un bon aliat per als que procuren evitar que la selecció catalana faci passos endavant. I ja fa tres anys que s'ha hagut de tornar a la fórmula del partit reivindicatiu nadalenc.

Però la possible decepció per aquest escenari s'ha combatut d'una manera nova. La incorporació de Johan Cruyff com a seleccionador va ser un cop d'efecte important. La seva presentació ja va projectar internacionalment una selecció que amb prou feines jugava un partit a l'any, sense que ni tan sols hagués jugat encara el seu partit. Però després van venir els dos partits que Catalunya ha jugat amb ell a la banqueta. El primer, el 2099, 4-2 contra l'Argentina, i el segon, contra Hondures, 4-0. I tots dos amb un joc molt brillant. Ahir Cruyff va fer pública la convocatòria per al Catalunya-Tunísia del dia 30. Només amb els onze del Barça ja es podria fer una selecció competitiva en qualsevol mundial. I n'hi ha més. Catalunya és avui, sens dubte, el millor equip del món sense reconeixement. Quan quedaven pocs estímuls per a la reivindicació, el futbol ha justificat amb escreix l'entusiasta resposta de la gent. I la persistència de la reivindicació.