Avui és un dia familiar. Però els dies previs estan farcits d'activitat social (i comercial, sí). Tot dintre de la moderació per la crisi, qui més qui menys té un sopar amb els companys de feina, una trobada amb amics... Els actes nadalencs que estan lligats a l'activitat professional arriben a tenir un punt rutinari, però també s'hi participa de gust perquè sempre hi ha alguna cara nova o perquè algunes cares feia just un any que no les veies. Però sí, solen ser dies poc donats a les sorpreses, i menys a les agradables. Poques vegades passen coses inesperades. Però en passen. Enmig d'una agenda atapeïda i pautada a vegades hi floreix un moment màgic. Uns companys de feina de TV3 ens havien convocat dimecres a la preestrena d'un documental sobre un nen malalt que va poder complir el seu desig de conèixer Leo Messi: Soufian, el nen que volia volar. A en Soufian ja l'havíem vist quan va anar a l'entrenament del Barça a conèixer Leo Messi. El que molts no sabíem, però, era qui era de veritat. El documental que han fet en Bernat Miró, en Jesús Muñoz, en Santi Padró i en Xavi Torres serveix per conèixer-lo. A ell, els seus pares, mestres, metges i ortopedes, amics... És un nen meravellós, i tothom que coneixem a través d'ell estan marcats per la màgia que transmet. S'ha d'explicar que en Soufian té ara 11 anys, és de Manlleu i els seus pares són d'origen marroquí. Té una malaltia estranya, la síndrome de Laurin-Sandrow, que produeix malformacions a l'aparell locomotor, unió completa de la mà amb una única ungla i duplicitat d'ossos a les cames. Als 8 anys va acceptar amputar-se les cames i preparar-se per portar unes pròtesis per poder caminar. Però en Soufian és un nen que té unes quantes passions: el Barça i Messi, i també fer esport: juga a bàsquet, neda, fa curses en ruta amb cadira de rodes... I el seu gran somni és volar. Vostès i jo sabem que és impossible. Però quan vegin el documental, estic convençut que vostès estaran tan convençuts com jo que en Soufian vola. La seva manera de viure és el més semblant que he vist mai a volar, a la sensació de volar.

En Soufian no és l'únic nen que ha d'anar en cadira de rodes, que té més dificultats que els altres. Però ell és més que una persona normal, és una persona veritablement especial. La seva naturalitat, la seva energia, la seva força, la manera com parla dels altres, l'alegria que transmet a tothom, no són normals. En tot això, comparats amb ell, els discapacitats som els que tenim dues cames i unes mans normals. No he vist en la meva vida un somriure tan natural, tan saludable i tan guaridor per als altres com el d'en Soufian. El nen que va ser feliç el dia que li va poder dir a Leo Messi que l'admirava. I que només la sorpresa li va esborrar el somriure quan va ser Messi el que li va contestar que qui l'admirava era ell. “M'ha dit que m'admiraaaaa!” Tots l'admirem. No s'ho perdin. TV3, 2 de gener, 22.30.