Avui és un dia fami­liar. Però els dies pre­vis estan far­cits d'acti­vi­tat social (i comer­cial, sí). Tot din­tre de la mode­ració per la crisi, qui més qui menys té un sopar amb els com­panys de feina, una tro­bada amb amics... Els actes nada­lencs que estan lli­gats a l'acti­vi­tat pro­fes­si­o­nal arri­ben a tenir un punt ruti­nari, però també s'hi par­ti­cipa de gust perquè sem­pre hi ha alguna cara nova o perquè algu­nes cares feia just un any que no les veies. Però sí, solen ser dies poc donats a les sor­pre­ses, i menys a les agra­da­bles. Poques vega­des pas­sen coses ines­pe­ra­des. Però en pas­sen. Enmig d'una agenda atapeïda i pau­tada a vega­des hi flo­reix un moment màgic. Uns com­panys de feina de TV3 ens havien con­vo­cat dime­cres a la pre­es­trena d'un docu­men­tal sobre un nen malalt que va poder com­plir el seu desig de conèixer Leo Messi: Sou­fian, el nen que volia volar. A en Sou­fian ja l'havíem vist quan va anar a l'entre­na­ment del Barça a conèixer Leo Messi. El que molts no sabíem, però, era qui era de veri­tat. El docu­men­tal que han fet en Ber­nat Miró, en Jesús Muñoz, en Santi Padró i en Xavi Tor­res ser­veix per conèixer-lo. A ell, els seus pares, mes­tres, met­ges i orto­pe­des, amics... És un nen mera­vellós, i tot­hom que conei­xem a través d'ell estan mar­cats per la màgia que trans­met. S'ha d'expli­car que en Sou­fian té ara 11 anys, és de Man­lleu i els seus pares són d'ori­gen mar­roquí. Té una malal­tia estra­nya, la síndrome de Lau­rin-San­drow, que pro­du­eix mal­for­ma­ci­ons a l'apa­rell loco­mo­tor, unió com­pleta de la mà amb una única ungla i dupli­ci­tat d'ossos a les cames. Als 8 anys va accep­tar ampu­tar-se les cames i pre­pa­rar-se per por­tar unes pròtesis per poder cami­nar. Però en Sou­fian és un nen que té unes quan­tes pas­si­ons: el Barça i Messi, i també fer esport: juga a bàsquet, neda, fa cur­ses en ruta amb cadira de rodes... I el seu gran somni és volar. Vostès i jo sabem que és impos­si­ble. Però quan vegin el docu­men­tal, estic con­vençut que vostès esta­ran tan con­vençuts com jo que en Sou­fian vola. La seva manera de viure és el més sem­blant que he vist mai a volar, a la sen­sació de volar.

En Sou­fian no és l'únic nen que ha d'anar en cadira de rodes, que té més difi­cul­tats que els altres. Però ell és més que una per­sona nor­mal, és una per­sona veri­ta­ble­ment espe­cial. La seva natu­ra­li­tat, la seva ener­gia, la seva força, la manera com parla dels altres, l'ale­gria que trans­met a tot­hom, no són nor­mals. En tot això, com­pa­rats amb ell, els dis­ca­pa­ci­tats som els que tenim dues cames i unes mans nor­mals. No he vist en la meva vida un som­riure tan natu­ral, tan salu­da­ble i tan gua­ri­dor per als altres com el d'en Sou­fian. El nen que va ser feliç el dia que li va poder dir a Leo Messi que l'admi­rava. I que només la sor­presa li va esbor­rar el som­riure quan va ser Messi el que li va con­tes­tar que qui l'admi­rava era ell. “M'ha dit que m'admi­ra­a­aaa!” Tots l'admi­rem. No s'ho per­din. TV3, 2 de gener, 22.30.