Un entreteniment de quan era petita era fer llistes de futbolistes catalans i imaginar una possible selecció catalana. Les devia començar a fer a principi dels anys noranta i la cosa quedava més aviat minsa. Aleshores encara la cita nadalenca (potser és millor evitar dir-li tradicional, que li confereix un efecte de folklore o costellada) no s'havia ni tastat. Les oportunitats de veure els futbolistes catalans jugant en un mateix equip i senyera eren esparses. De fet, és en mirar enrere que t'adones que aquesta consolidació és relativament recent. Tot just el Nadal del 1997 va ser el Catalunya-Bulgària, el primer d'aquests partits nadalencs anuals. Constates, també, com ha canviat el combinat, la qualitat dels jugadors seleccionables, el salt endavant del futbol català, que ve una mica de tot arreu: dels planters grans i dels petits; tots, d'una manera o altra, s'han solidificat, donen fruits –més excelsos i mediàtics, més senzills o desapercebuts, segons els casos–, però en forma, cada vegada més, de futbolistes professionals capaços de triomfar aquí o allà.

Per curiositat, busco l'alineació de Catalunya que el 24 d'abril del 1993 es va enfrontar a un combinat de jugadors estrangers per homenatjar Kubala. Eren els prolegòmens del partit anual i l'època en què jo feia aquelles particulars llistes. Hi van jugar, per exemple, els defenses Soler, Geli, Julià, Alejo, Tomás i Sánchez Jara, els migcampistes Vilanova (el Tito!), Vinyals i Maqueda, i els davanters Barbarà, Carreras, Roura i Javi (aquell menudet que si jugués en el Barça d'ara probablement li haguera anat millor), per dir-ne alguns dels que poden sonar una mica més. No devien poder-hi acudir altres futbolistes com ara Guardiola i Ferrer. Sense fer cap lleig, si ho comparem amb els jugadors que pot alinear aquest divendres el seleccionador català, Johan Cruyff, veurem el salt espectacular que es produeix en 20 anys.

Tot plegat és una feina d'anys i de perseverança. Jugadors d'aleshores són ara entrenadors i la baula segueix enllaçant-se. En les èpoques de foscúria, la baula va quedar més que esmicolada i encara en paguem els efectes. En l'imaginari col·lectiu ben poc o gaire ha romàs dels partits de Catalunya d'abans de la guerra (els anys daurats, diuen) o dels jugadors catalans destacats dels anys quaranta i cinquanta (hi trobo els blaugrana Ramallets, Seguer, Biosca, Basora i Segarra, o els periquitos Juncosa, Rovira i Trias). En el futbol, com en qualsevol altra faceta vital –particular i col·lectiva– és cabdal saber d'on es ve, per què les coses van i es fan així, com les ensenyarem de fer i cap on volem anar. Sols si la consigna es grava al portal, si hi ha determinació i constància per aplicar-la, sortiran futbolistes de qualitat i els partits de Catalunya seran alguna cosa més que un mer farcit nadalenc.