Fa deu anys jo era un altre. M'han passat moltes coses . Tantes, que en molts aspectes puc dir això, que fa deu anys era un altre. Deu anys són gairebé una cinquena part de la meva vida, que no és poc. És la meitat del temps que ha passat des dels Jocs de Barcelona. És, si fa o no fa, la meitat de l'edat que tenen molts jugadors del Barça que ara ens meravellen. Deu anys sol ser també la mitjana de la plenitud de la majoria dels esportistes de la majoria dels esports. Deu anys, però, no és res en comparació amb la història de l'esport o la de la premsa. I comparats amb l'edat de l'univers, és una minúcia inapreciable. Però deu anys són també inabastables qualitativament en la vida de les persones. Perdonin la impudícia, però fa deu anys jo era un altre: vivia temporalment a València, ni m'havia casat encara, no m'havia quedat encara definitivament calb, no sabia que m'acabaria establint a Barcelona, i encara menys em pensava que un dia del 2003 pràcticament tornaria a néixer i que els millors anys de la meva vida serien els que havien de venir. I han passat moltes persones, moltes, i la immensa majoria han valgut la pena.I moltes encara hi són cada dia. Com el pa, com el diari, com el sol que surt i es pon, com la Terra que gira. També se n'han anat unes quantes i les trobo infinitament a faltar. Tants canvis... De les poques coses que del 2 de gener del 2002 fins avui han estat una constant en la meva vida hi ha El 9. Una aventura apassionant. És d'això del que els vull parlar avui, del que em toca parlar avui, i si m'ha costat tant dir el que volia dir és perquè no en podia parlar sense fer referència a un període fonamental de la meva vida.

Fa deu anys El 9 també era un altre. Un nadó. A quatre grapes en experiència i sense límit en il·lusió. Ja es va cuidar la realitat de fer-nos veure que la vida és dura. També la vida de fer un diari d'esports en català. I que la vida és molt més que la feina ens ho va recordar la mort d'en David Colomer. Sense ell la vida no ha estat la mateixa. El trobem a faltar encara. Hem continuat vivint i fent El 9, però una cosa són les dures realitats professionals que et trobes i una altra el buit que ens va deixar. Ell em va animar a fer les Contracròniques que m'han fet sentir el periodisme com una manera de viure. Penso en tot el que ha passat El 9 i només se m'acut dir que és la història d'una colla de persones unides per un projecte meravellós i apassionant. Tant, que tots els anys de fer menys del que volíem i podíem fer ja són només record. Sobretot perquè des del 14 d'agost fem el que sempre havíem volgut fer, un diari amb cara i ulls que se la juga cada dia al quiosc, on ja deixa de dependre de nosaltres per dependre de vostès. Per ser el que vostès i molta gent que encara no ens coneix vulguin. Fa deu anys El 9 era un altre. Ara serà el que vulguin vostès. Comprin el diari, diguin-nos què els sembla, i si els agrada, prediquin la bona nova. És tan seu com nostre, però hem de ser molts. I gràcies!