El 9, deu anys per ser tan seu com nostre

Fa deu anys jo era un altre. M'han pas­sat mol­tes coses . Tan­tes, que en molts aspec­tes puc dir això, que fa deu anys era un altre. Deu anys són gai­rebé una cin­quena part de la meva vida, que no és poc. És la mei­tat del temps que ha pas­sat des dels Jocs de Bar­ce­lona. És, si fa o no fa, la mei­tat de l'edat que tenen molts juga­dors del Barça que ara ens mera­ve­llen. Deu anys sol ser també la mit­jana de la ple­ni­tud de la majo­ria dels espor­tis­tes de la majo­ria dels esports. Deu anys, però, no és res en com­pa­ració amb la història de l'esport o la de la premsa. I com­pa­rats amb l'edat de l'uni­vers, és una minúcia ina­pre­ci­a­ble. Però deu anys són també ina­bas­ta­bles qua­li­ta­ti­va­ment en la vida de les per­so­nes. Per­do­nin la impudícia, però fa deu anys jo era un altre: vivia tem­po­ral­ment a València, ni m'havia casat encara, no m'havia que­dat encara defi­ni­ti­va­ment calb, no sabia que m'aca­ba­ria esta­blint a Bar­ce­lona, i encara menys em pen­sava que un dia del 2003 pràcti­ca­ment tor­na­ria a néixer i que els millors anys de la meva vida serien els que havien de venir. I han pas­sat mol­tes per­so­nes, mol­tes, i la immensa majo­ria han val­gut la pena.I mol­tes encara hi són cada dia. Com el pa, com el diari, com el sol que surt i es pon, com la Terra que gira. També se n'han anat unes quan­tes i les trobo infi­ni­ta­ment a fal­tar. Tants can­vis... De les poques coses que del 2 de gener del 2002 fins avui han estat una cons­tant en la meva vida hi ha El 9. Una aven­tura apas­si­o­nant. És d'això del que els vull par­lar avui, del que em toca par­lar avui, i si m'ha cos­tat tant dir el que volia dir és perquè no en podia par­lar sense fer referència a un període fona­men­tal de la meva vida.

Fa deu anys El 9 també era un altre. Un nadó. A qua­tre gra­pes en experiència i sense límit en il·lusió. Ja es va cui­dar la rea­li­tat de fer-nos veure que la vida és dura. També la vida de fer un diari d'esports en català. I que la vida és molt més que la feina ens ho va recor­dar la mort d'en David Colo­mer. Sense ell la vida no ha estat la mateixa. El tro­bem a fal­tar encara. Hem con­ti­nuat vivint i fent El 9, però una cosa són les dures rea­li­tats pro­fes­si­o­nals que et tro­bes i una altra el buit que ens va dei­xar. Ell em va ani­mar a fer les Con­tracròniques que m'han fet sen­tir el peri­o­disme com una manera de viure. Penso en tot el que ha pas­sat El 9 i només se m'acut dir que és la història d'una colla de per­so­nes uni­des per un pro­jecte mera­vellós i apas­si­o­nant. Tant, que tots els anys de fer menys del que volíem i podíem fer ja són només record. Sobre­tot perquè des del 14 d'agost fem el que sem­pre havíem vol­gut fer, un diari amb cara i ulls que se la juga cada dia al quiosc, on ja deixa de depen­dre de nosal­tres per depen­dre de vostès. Per ser el que vostès i molta gent que encara no ens coneix vul­guin. Fa deu anys El 9 era un altre. Ara serà el que vul­guin vostès. Com­prin el diari, diguin-nos què els sem­bla, i si els agrada, pre­di­quin la bona nova. És tan seu com nos­tre, però hem de ser molts. I gràcies!