Any nou, espe­ran­ces noves. Se n'ha anat l'any 2011 amb la per­cepció gene­ra­lit­zada que ha estat un mal any. I no estem par­lant del Barça, sinó de la situ­ació gene­ral. Un mal any, el 2011. Sí, hi ha motius objec­tius: més crisi, més gent a l'atur... Però també hi ha la per­cepció que volem girar full del 2011 perquè hem tin­gut la per­cepció som vul­ne­ra­bles, que res no és segur del tot, que no hi ha res per a tota la vida. Ens costa acos­tu­mar-nos a viure amb aquesta sen­sació d'inse­gu­re­tat, d'incer­tesa. Però pre­ci­sa­ment per això aquest 2011 no haurà estat dolent del tot, perquè haver d'afron­tar la incer­tesa cara a cara, no poder evi­tar-la, ens ha de fer més forts a la curta o a la llarga. Pot­ser no és una situ­ació con­for­ta­ble a curt ter­mini com ho pot ser l'apa­rença de benes­tar que vam viure fa anys, però ens ha de fer més forts i més resis­tents. Si més no, pre­fe­reixo creure-ho així.

El Barça és un món a part. Però sobre incer­te­ses i segu­re­tats, també hi ha sen­sa­ci­ons equi­pa­ra­bles. Penso en la qüestió de la reno­vació de Pep Guar­di­ola. S'ha con­ver­tit en la incer­tesa que fa moure el món blau­grana. La seva con­vicció que la reno­vació és una cosa que ha d'ana­lit­zar cada any ha estat una beneïda anor­ma­li­tat en aquests anys que fa que és entre­na­dor del Barça. Acos­tu­mats als can­vis d'entre­na­dor amb uns quants anys de con­tracte que quasi mai s'aca­ba­ven com­plint (Rijka­ard va ser de les poques beneïdes excep­ci­ons), va arri­bar Guar­di­ola per des­col·locar tot­hom: “Ja ho veu­rem cada any”. O cada mig any, si pogués, com va dir també un dia. I no ha anat gens mala­ment, aquesta des­col·locació. A vega­des des­col·locar les coses del lloc on esta­ven és una manera de crear un nou ordre. I això és el que ha pas­sat en el Barça. Perquè es donin les con­di­ci­ons que facin que Guar­di­ola acabi reno­vant, tot­hom ha estat pel que ha d'estar, i més i tot. Els juga­dors, la direc­tiva, fins i tot l'entorn. Això no treu, però, que no hi hagi la sen­sació d'incer­tesa. Hi és, perquè fins que firma... Però és una incer­tesa que ens ha fet més forts a tots ple­gats. Pot­ser tan forts que si un dia Guar­di­ola diu que prou, no que­da­rem para­lit­zats per la por. I qui sap si serà lla­vors, quan ens vegi prou forts, el moment que se'n vagi.

De moment, però, com que ja fa prou anys que és aquí, pot­ser hauríem de veure-ho d'una altra manera. Pot­ser hem de par­tir de la base que el que vol no és mar­xar, sinó que­dar-se. És cert que un dia va dir que veu els cicles dels entre­na­dors en un club són curts i també que no es veu eter­nit­zat a la ban­queta com Alex Fer­gu­son. Però entre una cosa i l'altra hi ha la rea­li­tat que està vivint en el Barça, i de moment té tot el sen­tit que con­tinuï així inde­fi­ni­da­ment (no infi­ni­ta­ment), encara que s'hagi de revi­sar cada any, o cada mig. Prin­ci­pal­ment, perquè hi ha motius objec­tius per pen­sar que és el millor per al club, i ja se sap que en les deci­si­ons que pren Guar­di­ola pri­mer hi ha el Barça i després ell.