A primera vista els elogis que està rebent Ricky Rubio ens haurien de semblar prematurs, per no dir precipitats. Però si no ha jugat ni mitja dotzena de partits oficials amb els Minnesota Timberwolves, i tot són lloances, expressions d'admiració i comparacions amb mites de l'NBA! El seu cas sembla un més dels que cada vegada es donen més en el món de l'esport, el de les conclusions precipitades. L'esport d'abans tenia uns altres temps. Eren pocs els que el seguien en viu i encara menys els que el podien explicar en cròniques en la premsa, i la creació dels mites era una qüestió de temps. Ara tothom ho veu tot. La televisió ens ofereix material a dosis quasi inabastables. En bona part per això hi ha pressa a analitzar i treure conclusions al mateix temps que estem veient el que passa. Ara, quants esportistes sovint són elevats a l'olimp a velocitat supersònica? Molts. I quants s'hi han mantingut el temps suficient per ser inqüestionables? Pocs.

Home, Ricky Rubio l'etiqueta de fenomen del bàsquet ja fa temps que la porta penjada. Des que va debutar al Joventut amb prou feines amb catorze anys. Ja fa uns quants anys que juga a l'elit del bàsquet i ningú ignora que té unes condicions especials per a aquest esport. Però en l'època dels judicis precipitats, també se l'havia posat al sac de les expectatives frustrades; per exemple, pel que va fer la temporada passada en el Barça, i per això alguns li auguraven un futur difícil a l'NBA. De fàcil no ho serà, segur. A pesar d'aquest inici fulgurant. I està bé que ens fem la pregunta de si aquests elogis que està rebent pertanyen a la categoria dels judicis precipitats o veritablement tenen fonament.

A mi em sembla que sí, que tenen fonament. Aquesta vegada em sembla que, fins i tot més enllà de les bones estadístiques, les sensacions no enganyen. Jo em fio més de les sensacions que em transmeten els esportistes. Sempre he cregut que les coses més sòlides es veuen més en petites coses, cares, actituds, expressions, mirades, detalls dins i fora del camp o de la pista. Més el com que el què. I a Ricky li hem vist la mirada dels que tenen determinació. I l'expressió dels talentosos, com ara l'assistència per sota les cames de Nowitzki, l'equivalent a l'esmaixada de Pau Gasol davant de Garnett. Gestos com aquests són més que una jugada espectacular, són una declaració d'intencions. També l'ajuda haver-se equivocat en algunes decisions que ha pres en la seva carrera, sobretot en la forma. Les bones sensacions que ha transmès en el seu debut a Minnesota són de debò. Que ho digui jo pot tenir un valor molt relatiu, però ja ho diuen el seu entrenador, Rick Adelman, i jugadors del nivell de LeBron James o Dwayne Wade. I aquests sí que saben de què va això de l'NBA. Ricky és al país i a la competició en què els ambiciosos amb talent tenen tot el camp per córrer que vulguin. I ell correrà. Molt enllà i molt amunt.