Ahir va ser un dia molt afortunat per als jugadors del Barça. Van poder rebre de primera mà l'estima de la gent, sobretot dels nens, en l'entrenament obert a l públic que van fer al Miniestadi. No és una cosa que pugui fer cada dia, i ahir van tenir l'oportunitat. Sí, és veritat que abans que res pensem que són els nens i els no tant nens els que van tenir la sort de veure de prop, tocar i fer-se fotos amb els seus ídols. I també és així. Però em fa l'efecte que els més beneficiats de tot aquest contacte humà són els jugadors. Ja sé que ja ho saben, que a la gent li fa una il·lusió tremenda veure'ls i tenir un autògraf o una foto d'ells, però actes com el d'ahir al Miniestadi els fan adonar-se encara que no vulguin de per qui juguen realment, quin sentit té el que fan i que té més sentit que mai fer-ho bé, que vol dir fer-ho amb honestedat i humilitat.

També és veritat que no poden estar cada dia tot el dia atenent la gent que se'ls acosta, perquè si no no s'entrenarien mai ni podrien jugar com ho fan. I igualment és cert que de manera privada ajuden nens malalts i donen suport a entitats que ajuden persones amb dificultats, sense que ni ens n'assabentem. Ho fan perquè saben que el que ells representen avui dia també comporta dedicar temps i fins i tot diners a ajudar els altres que ho necessiten. Però també vull creure que ho fan simplement de bon cor, perquè també els suposa un retorn emocional per a ells. I que això els situa en la veritable dimensió de la realitat, que no és la que viuen ells quotidianament. Les moixaines que Pep Guardiola va fer a totes i cadascuna de les persones amb cadira de rodes que hi havia a la primera fila expressaven això, que ho feia de tot cor.

Que no són ells els que donen i els altres els que reben ens ho va recordar dilluns el documental Soufian. El nen que volia volar, de l'equip del Hat-trick Barça de TV3. Leo Messi va acceptar un dia rebre aquest nen de Manlleui al final va ell el que va quedar admirat de la seva personalitat meravellosa. I ho va fer no per sortir en el documental que s'ha fet després, sinó perquè va voler i en privat. D'això es tracta. I aquest gest tan senzill li ha reportat molt més que el va haver de posar-hi. Perquè, com va dir la mare d'en Soufian, el seu fill és un “imant de felicitat”, però el que ens va demostrar el documental és també que la seva felicitat ens és retornada corregida i augmentada. D'això es tracta, que sigui tant o més feliç el que dóna que el que rep. Que els Reis siguin tan o més feliços que els nens només de veure que els fan tan feliços. I que sigui així per molts anys.