La sort és dels jugadors del Barça

Ahir va ser un dia molt afor­tu­nat per als juga­dors del Barça. Van poder rebre de pri­mera mà l'estima de la gent, sobre­tot dels nens, en l'entre­na­ment obert a l públic que van fer al Mini­es­tadi. No és una cosa que pugui fer cada dia, i ahir van tenir l'opor­tu­ni­tat. Sí, és veri­tat que abans que res pen­sem que són els nens i els no tant nens els que van tenir la sort de veure de prop, tocar i fer-se fotos amb els seus ídols. I també és així. Però em fa l'efecte que els més bene­fi­ci­ats de tot aquest con­tacte humà són els juga­dors. Ja sé que ja ho saben, que a la gent li fa una il·lusió tre­menda veure'ls i tenir un autògraf o una foto d'ells, però actes com el d'ahir al Mini­es­tadi els fan ado­nar-se encara que no vul­guin de per qui juguen real­ment, quin sen­tit té el que fan i que té més sen­tit que mai fer-ho bé, que vol dir fer-ho amb hones­te­dat i humi­li­tat.

També és veri­tat que no poden estar cada dia tot el dia ate­nent la gent que se'ls acosta, perquè si no no s'entre­na­rien mai ni podrien jugar com ho fan. I igual­ment és cert que de manera pri­vada aju­den nens malalts i donen suport a enti­tats que aju­den per­so­nes amb difi­cul­tats, sense que ni ens n'assa­ben­tem. Ho fan perquè saben que el que ells repre­sen­ten avui dia també com­porta dedi­car temps i fins i tot diners a aju­dar els altres que ho neces­si­ten. Però també vull creure que ho fan sim­ple­ment de bon cor, perquè també els suposa un retorn emo­ci­o­nal per a ells. I que això els situa en la veri­ta­ble dimensió de la rea­li­tat, que no és la que viuen ells quo­ti­di­a­na­ment. Les moi­xai­nes que Pep Guar­di­ola va fer a totes i cadas­cuna de les per­so­nes amb cadira de rodes que hi havia a la pri­mera fila expres­sa­ven això, que ho feia de tot cor.

Que no són ells els que donen i els altres els que reben ens ho va recor­dar dilluns el docu­men­tal Sou­fian. El nen que volia volar, de l'equip del Hat-trick Barça de TV3. Leo Messi va accep­tar un dia rebre aquest nen de Man­lleui al final va ell el que va que­dar admi­rat de la seva per­so­na­li­tat mera­ve­llosa. I ho va fer no per sor­tir en el docu­men­tal que s'ha fet després, sinó perquè va voler i en pri­vat. D'això es tracta. I aquest gest tan sen­zill li ha repor­tat molt més que el va haver de posar-hi. Perquè, com va dir la mare d'en Sou­fian, el seu fill és un “imant de feli­ci­tat”, però el que ens va demos­trar el docu­men­tal és també que la seva feli­ci­tat ens és retor­nada cor­re­gida i aug­men­tada. D'això es tracta, que sigui tant o més feliç el que dóna que el que rep. Que els Reis siguin tan o més feliços que els nens només de veure que els fan tan feliços. I que sigui així per molts anys.