Tenir la potestat de prendre decisions a vegades no serveix de res. Els entrenadors de futbol en saben molt, d'això. A vegades, per molt que facin l'alineació que els sembla més apropiada, que apliquin la tàctica que creuen més ben resolta, que utilitzin l'estratègia més adequada per mentalitzar l'equip... si els jugadors no volen, els entrenadors estan venuts i abandonats a la seva sort. Per sobre del futbol hi ha la capacitat de convicció. No hi ha equip que funcioni de manera mínimament duradora si no hi ha una mínima comunió entre l'entrenador i els jugadors. Si no és així, es pot anar tirant, els resultats poden ser acceptables, però sempre arriba un moment que la cosa s'espatlla. I en això són els jugadors els que tenen sempre les de guanyar. És una cosa tan vella com el futbol i tan òbvia que no cal entrar més en detalls.

Això és una llei universal en el món del futbol, però en els grans clubs és una norma corregida i augmentada. Ara bé, de maneres de guanyar-se els jugadors n'hi ha tantes com persones, o quasi. Posem per cas dos exemples extrems. Posem per cas, doncs, José Mourinho i Pep Guardiola. No hi ha dubte que en tots dos casos la seva capacitat per arrossegar els jugadors cap a la seva causa, la seva idea de futbol, ha estat determinant en els seus èxits. Però és molt difícil, per no dir impossible, sentir de Guardiola el que va dir Mourinho als seus jugadors després del partit de copa contra el Màlaga dimarts passat, sobre allò de viatjar durant les vacances o d'atipar-se a casa de tota la parentela. O les acusacions particulars a determinats jugadors en cas de derrota. També és molt difícil que el portuguès dipositi tanta confiança en els seus jugadors perquè fins i tot els dies de partit tinguin llibertat fins poca estona abans de començar.

Tots dos necessiten que els seus jugadors els creguin quan els demanen que juguin d'una determinada manera. Però un els tracta com criatures i l'altre com a persones adultes. Cap dels dos no ha inventat res, en aquest aspecte, però l'un i l'altre han dut a l'extrem les dues concepcions de la relació entrenador-jugador. Mou els renya i els premia, els menysprea i els estimula, els situa en un món dual de blanc o negre, de bo o dolent. De tot o res. Prefereix els jugadors que el deixin pensar a ell per ells. Guardiola s'explica, raona, els dóna confiança a canvi de compromís. I juga amb tots els matisos que cal segons les situacions. Vol jugadors que pensin per ells mateixos. Quin sistema és millor? Jo tinc clar quin m'agrada més, és clar. També crec que un té un funcionament garantit més curt en el temps que l'altre. Quant? No ho sé. Sí que sé que no hi ha jugador del Barça que desaprofiti qualsevol oportunitat per demanar la continuïtat del seu tècnic. També sé que una part del vestidor del Madrid (majoria?) està tip de com els tracta l'entrenador. Fins quan? Qui ho sap, però potser els resultats ens donaran la resposta.