Poques coses tenen en comú un barri com el novaiorquès de Queens i Girona. Al nord del glamur de Manhattan, però, hi va néixer ara farà 46 anys –en concret, el 21 de juliol– un esportista vital en el recorregut històric del bàsquet professional gironí. És Darryl Middleton, admirat per tothom per la seva trajectòria exemplar i conegut arreu per disposar del secret de la joventut eterna. Però, més enllà de registres i fites batudes –entre les quals ser el més veterà que juga en l'ACB i disposar de tres MVP de la competició–, ell ha adquirit un compromís exemplar amb Girona, que ha estat molt més intens del que hi havia subscrit en els seus contractes. La seva implicació, sobretot en els últims anys, pot ser difícil d'imaginar (o entendre) a centenars o milers de quilòmetres de Fontajau. I més encara en un món en què el negoci s'ho menja tot. Però això és real i sincer.

Ja fa més de dues dècades que el pivot va trepitjar Girona per primer cop, l'estiu del 1991. La seva història d'amor amb la ciutat –també traspassada a la seva vida personal, ja que està casat amb una gironina– s'ha anat alimentant amb les seves anades i vingudes. Jo el vaig conèixer personalment l'estiu del 2006, quan va encetar la seva quarta etapa a Girona, amb l'Akasvayu de Pesic. Tenia 40 anys i venia d'una experiència no gaire agradable al Dinamo de Sant Petersburg –el club va desaparèixer ofegat pels deutes–, però no va trigar a exhibir, dia a dia, totes les virtuts a les quals feia referència tothom qui s'havia topat amb ell amb anterioritat. L'esforç, la humilitat i la professionalitat per damunt de tot, fos el pal de paller o l'onzè jugador. I això, tan senzill de dir i extremadament difícil d'acceptar, Middleton ho entén. Com també va entendre el juliol del 2008 que no es podia quedar de braços plegats, mentre l'ara extingit CB Girona agonitzava. Per iniciativa pròpia i a contrarellotge, va contactar amb uns empresaris de l'est d'Europa a la recerca d'un patrocini que salvés el club. Les converses no anaven pel mal camí, però l'escassetat de temps va ser un contratemps insuperable per a una operació de milions d'euros.

La fatalitat s'enduria el bàsquet ACB de Girona pocs dies més tard, però ell no es va rendir i ha estat incisiu i tossut en la idea que l'elit tornés a la ciutat. Qui, amb una Eurolliga, lligues i copes a Grècia i l'ACB, es posaria a jugar a Àvila o Navalcarnero (LEB Bronze) com si fos el Pionir? Qui renunciaria a una oferta del Panathinaikòs i de l'Unicaja per continuar a Girona? No cal dir que Middleton ha deixat de guanyar diners en el darrer tram de la seva carrera. Ha prioritzat la salut del Sant Josep que, no només no li podia pagar el que el seu catxet requeriria, sinó que li ha hagut de demanar retallades de sou cada estiu perquè la situació del club és la que és. Que se'l deixés marxar a València dos mesos el curs passat va ser un detall –encara que s'hagués de recórrer al nyap del decret 1.006– per a una persona que, en LEB Bronze, va acollir dos jugadors a casa seva (Walton i Goldwire) i en va assumir les despeses; que sempre agafa la batuta en la integració dels estrangers i que el Sant Josep ha fet servir d'esquer –amb el seu vistiplau, és clar– perquè elements de reconegut nivell internacional s'avinguin a venir a jugar a Girona a preu irrisori. Sense anar més lluny, aquest mateix curs ha passat, però sense èxit. Ell, home de més paraules i distès que vint anys enrere, es continua exhibint a la pista –12,2 de valoració, el que més aquest curs al Girona–, però fora també s'ha esforçat, i continua fent-ho, per ajudar Girona a tornar al més alt nivell. Amb discreció, lluny dels focus. Com es fan les coses. I prioritzant sempre el nosaltres. Chapeau.