‘Chapeau', Middleton

Poques coses tenen en comú un barri com el nova­iorquès de Que­ens i Girona. Al nord del gla­mur de Man­hat­tan, però, hi va néixer ara farà 46 anys –en con­cret, el 21 de juliol– un espor­tista vital en el recor­re­gut històric del bàsquet pro­fes­si­o­nal gironí. És Darryl Midd­le­ton, admi­rat per tot­hom per la seva tra­jectòria exem­plar i cone­gut arreu per dis­po­sar del secret de la joven­tut eterna. Però, més enllà de regis­tres i fites batu­des –entre les quals ser el més veterà que juga en l'ACB i dis­po­sar de tres MVP de la com­pe­tició–, ell ha adqui­rit un com­promís exem­plar amb Girona, que ha estat molt més intens del que hi havia subs­crit en els seus con­trac­tes. La seva impli­cació, sobre­tot en els últims anys, pot ser difícil d'ima­gi­nar (o enten­dre) a cen­te­nars o milers de quilòmetres de Fon­ta­jau. I més encara en un món en què el negoci s'ho menja tot. Però això és real i sin­cer.

Ja fa més de dues dècades que el pivot va tre­pit­jar Girona per pri­mer cop, l'estiu del 1991. La seva història d'amor amb la ciu­tat –també tras­pas­sada a la seva vida per­so­nal, ja que està casat amb una giro­nina– s'ha anat ali­men­tant amb les seves ana­des i vin­gu­des. Jo el vaig conèixer per­so­nal­ment l'estiu del 2006, quan va ence­tar la seva quarta etapa a Girona, amb l'Akas­vayu de Pesic. Tenia 40 anys i venia d'una experiència no gaire agra­da­ble al Dinamo de Sant Peters­burg –el club va des­a­parèixer ofe­gat pels deu­tes–, però no va tri­gar a exhi­bir, dia a dia, totes les vir­tuts a les quals feia referència tot­hom qui s'havia topat amb ell amb ante­ri­o­ri­tat. L'esforç, la humi­li­tat i la pro­fes­si­o­na­li­tat per damunt de tot, fos el pal de paller o l'onzè juga­dor. I això, tan sen­zill de dir i extre­ma­da­ment difícil d'accep­tar, Midd­le­ton ho entén. Com també va enten­dre el juliol del 2008 que no es podia que­dar de braços ple­gats, men­tre l'ara extin­git CB Girona ago­nit­zava. Per ini­ci­a­tiva pròpia i a con­tra­re­llotge, va con­tac­tar amb uns empre­sa­ris de l'est d'Europa a la recerca d'un patro­cini que salvés el club. Les con­ver­ses no ana­ven pel mal camí, però l'escas­se­tat de temps va ser un con­tra­temps insu­pe­ra­ble per a una ope­ració de mili­ons d'euros.

La fata­li­tat s'endu­ria el bàsquet ACB de Girona pocs dies més tard, però ell no es va ren­dir i ha estat inci­siu i tos­sut en la idea que l'elit tornés a la ciu­tat. Qui, amb una Euro­lliga, lli­gues i copes a Grècia i l'ACB, es posa­ria a jugar a Àvila o Naval­car­nero (LEB Bronze) com si fos el Pio­nir? Qui renun­ci­a­ria a una oferta del Panat­hi­naikòs i de l'Uni­caja per con­ti­nuar a Girona? No cal dir que Midd­le­ton ha dei­xat de gua­nyar diners en el dar­rer tram de la seva car­rera. Ha pri­o­rit­zat la salut del Sant Josep que, no només no li podia pagar el que el seu cat­xet reque­ri­ria, sinó que li ha hagut de dema­nar reta­lla­des de sou cada estiu perquè la situ­ació del club és la que és. Que se'l deixés mar­xar a València dos mesos el curs pas­sat va ser un detall –encara que s'hagués de recórrer al nyap del decret 1.006– per a una per­sona que, en LEB Bronze, va aco­llir dos juga­dors a casa seva (Wal­ton i Goldwire) i en va assu­mir les des­pe­ses; que sem­pre agafa la batuta en la inte­gració dels estran­gers i que el Sant Josep ha fet ser­vir d'esquer –amb el seu vis­ti­plau, és clar– perquè ele­ments de reco­ne­gut nivell inter­na­ci­o­nal s'avin­guin a venir a jugar a Girona a preu irri­sori. Sense anar més lluny, aquest mateix curs ha pas­sat, però sense èxit. Ell, home de més parau­les i distès que vint anys enrere, es con­ti­nua exhi­bint a la pista –12,2 de valo­ració, el que més aquest curs al Girona–, però fora també s'ha esforçat, i con­ti­nua fent-ho, per aju­dar Girona a tor­nar al més alt nivell. Amb dis­creció, lluny dels focus. Com es fan les coses. I pri­o­rit­zant sem­pre el nosal­tres. Cha­peau.