Els premis individuals difícilment fan justícia a un esport col·lectiu com el futbol. Però també és veritat que és difícil deslligar una cosa d'una altra. Les tres Pilotes d'Or que té fins ara Leo Messi no es podran desvincular mai del Barça de Guardiola i si alguna cosa quedarà per discutir serà per quin motiu no va poder rebre també el trofeu algun dels altres il·lustres integrants del mateix equip. Igualment, els altres tres posseïdors de tres Pilotes d'Or van lligats a grans equips. Johan Cruyff al meravellós Ajax del futbol total de principi dels setanta i a l'any fulgurant en el Barça i a l'Holanda del Mundial 74. Michel Platini a la França guanyadora de l'Eurocopa de 1984 i a la Juventus campiona d'Europa el 1985. I Marco Van Basten a l'històric Milan d'Arrigo Sacchi de finals dels vuitanta i a l'Holanda campiona de l'Eurocopa de 1988. Més discutibles són els guardons a trajectòries d'un sol any. Però quan un jugador en rep dos o més de manera més o menys consecutiva, els premis individuals no són aquests guardons marcians que semblen a vegades.

És en aquesta mesura que els premis de Messi també són reconeixements al Barça. I dins d'això també podem fer-hi matisos. Si l'any passat la FIFA Pilota d'Or va premiar la idea futbolística del Barça, aquesta vegada ha premiat l'equip. L'any passat, tres jugadors fets a la Masia van ser els tres finalistes. Messi, el guanyador, representava l'esperit global. Iniesta, la dimensió estatal. I Xavi, l'origen català de la idea. Aquest domini absolut del color blaugrana va ser celebrat amb encert pel club com un reconeixement històric, amb jugadors i entrenadors de totes les èpoques presents a la gala. Aquesta vegada, amb Messi repetint el guardó, amb Guardiola com a millor entrenador i amb Xavi altre cop al podi, es completa el reconeixement al Barça amb un guardó simbòlic a l'equip. Guardiola dirigeix, Xavi organitza i Messi decideix. N'hi podria haver hagut més, però ells tres simbolitzen el que és l'equip. De fet, si ahir Messi, Xavi i Guardiola van ser a Zuric era sobretot perquè ells, com tots els seus companys, tenen interioritzada l'essència col·lectiva del seu futbol. No és falsa modèstia quan tots apel·len a l'esperit col·lectiu. Quan Guardiola diu: “Això no és tennis, sinó un joc col·lectiu en què tots influeixen.” O Messi: “Sense els meus companys Xavi i jo no seríem aquí.” O Xavi: “És pels meus companys que torno a ser aquí.” És més, la prova definitiva que cap dels tres tindria necessitat de col·lectivitzar el mèrit és que cadascun d'ells podrien ser igualment a la gala estant en equips diferents.

La millor notícia per a la FIFA i France Football, i per al futbol, és clar, és que aquests últims anys tant el triple guanyador com els finalistes (i uns quants que no han entrat en la tria final) són jugadors que prestigien el guardó i que defineixen una època de grans futbolistes. I potser l'època del millor futbolista de tots els temps.