L'època del millor futbolista

Els pre­mis indi­vi­du­als difícil­ment fan justícia a un esport col·lec­tiu com el fut­bol. Però també és veri­tat que és difícil des­lli­gar una cosa d'una altra. Les tres Pilo­tes d'Or que té fins ara Leo Messi no es podran des­vin­cu­lar mai del Barça de Guar­di­ola i si alguna cosa que­darà per dis­cu­tir serà per quin motiu no va poder rebre també el tro­feu algun dels altres il·lus­tres inte­grants del mateix equip. Igual­ment, els altres tres posseïdors de tres Pilo­tes d'Or van lli­gats a grans equips. Johan Cruyff al mera­vellós Ajax del fut­bol total de prin­cipi dels setanta i a l'any ful­gu­rant en el Barça i a l'Holanda del Mun­dial 74. Mic­hel Pla­tini a la França gua­nya­dora de l'Euro­copa de 1984 i a la Juven­tus cam­pi­ona d'Europa el 1985. I Marco Van Bas­ten a l'històric Milan d'Arrigo Sacchi de finals dels vui­tanta i a l'Holanda cam­pi­ona de l'Euro­copa de 1988. Més dis­cu­ti­bles són els guar­dons a tra­jectòries d'un sol any. Però quan un juga­dor en rep dos o més de manera més o menys con­se­cu­tiva, els pre­mis indi­vi­du­als no són aquests guar­dons mar­ci­ans que sem­blen a vega­des.

És en aquesta mesura que els pre­mis de Messi també són reco­nei­xe­ments al Barça. I dins d'això també podem fer-hi mati­sos. Si l'any pas­sat la FIFA Pilota d'Or va pre­miar la idea fut­bolística del Barça, aquesta vegada ha pre­miat l'equip. L'any pas­sat, tres juga­dors fets a la Masia van ser els tres fina­lis­tes. Messi, el gua­nya­dor, repre­sen­tava l'espe­rit glo­bal. Ini­esta, la dimensió esta­tal. I Xavi, l'ori­gen català de la idea. Aquest domini abso­lut del color blau­grana va ser cele­brat amb encert pel club com un reco­nei­xe­ment històric, amb juga­dors i entre­na­dors de totes les èpoques pre­sents a la gala. Aquesta vegada, amb Messi repe­tint el guardó, amb Guar­di­ola com a millor entre­na­dor i amb Xavi altre cop al podi, es com­pleta el reco­nei­xe­ment al Barça amb un guardó simbòlic a l'equip. Guar­di­ola diri­geix, Xavi orga­nitza i Messi deci­deix. N'hi podria haver hagut més, però ells tres sim­bo­lit­zen el que és l'equip. De fet, si ahir Messi, Xavi i Guar­di­ola van ser a Zuric era sobre­tot perquè ells, com tots els seus com­panys, tenen inte­ri­o­rit­zada l'essència col·lec­tiva del seu fut­bol. No és falsa modèstia quan tots apel·len a l'espe­rit col·lec­tiu. Quan Guar­di­ola diu: “Això no és ten­nis, sinó un joc col·lec­tiu en què tots influ­ei­xen.” O Messi: “Sense els meus com­panys Xavi i jo no seríem aquí.” O Xavi: “És pels meus com­panys que torno a ser aquí.” És més, la prova defi­ni­tiva que cap dels tres tin­dria neces­si­tat de col·lec­ti­vit­zar el mèrit és que cadas­cun d'ells podrien ser igual­ment a la gala estant en equips dife­rents.

La millor notícia per a la FIFA i France Foot­ball, i per al fut­bol, és clar, és que aquests últims anys tant el tri­ple gua­nya­dor com els fina­lis­tes (i uns quants que no han entrat en la tria final) són juga­dors que pres­ti­gien el guardó i que defi­nei­xen una època de grans fut­bo­lis­tes. I pot­ser l'època del millor fut­bo­lista de tots els temps.