Gua­nyar és millor que vèncer; que també. En el ter­reny espor­tiu, però, seria bo que recu­peréssim el sen­tit de gua­nyar com l'afe­git d'allò que ja posseíem. Si ens interessa, és clar, res­ca­tar la pràctica espor­tiva del camp de bata­lla on ha anat a raure.

Caure en la con­fron­tació per acon­se­guir una victòria, dei­xem-nos d'orgues, és una mani­fes­tació tan primària que només pot ser entesa des del punt de vista d'aquell que con­tem­pla l'enfron­ta­ment com un espec­ta­cle. I, així, l'acti­vi­tat espor­tiva duta a terme per unes per­so­nes dis­fres­sa­des d'atleta esdevé l'esce­nari d'un tea­tre on el públic és tan actor com els come­di­ants matei­xos.

Si no accep­tem això, si no con­ve­nim que la cosa va així i que l'assistència a qual­se­vol estadi o recinte espor­tiu es basa en la par­ti­ci­pació d'una ficció, la catarsi pública que s'hi desen­vo­lupa cau­ria ine­xo­ra­ble­ment en el ter­reny exe­cra­ble dels sal­vat­ges que s'exci­ten amb la car­nassa.

El joc, sem­bla que ho obli­dem, és una ficció de rols, de papers d'una men­tida que ens repre­senta; una estona en què allò que no és sem­bla ser de veres. I seria bo que ens en riguéssim; per pro­fi­laxi col·lec­tiva.

Presa seri­o­sa­ment, en canvi, la mani­fes­tació espor­tiva del joc no pot ser res més que el procés d'un guany, la con­se­cució d'una millora interna –per­so­nal o col·lec­tiva– en què el con­trari no compti pas més que l'adver­si­tat que ens per­fec­ci­ona.

Des d'aquesta pers­pec­tiva, la mei­tat del mèrit d'un bon espec­ta­cle espor­tiu és del con­trin­cant que, al cap­da­vall, haurà d'aca­bar ges­ti­o­nant el guany de la der­rota; perquè, quan renun­cia a par­ti­ci­par acti­va­ment en la con­se­cució de la seva pròpia millora, l'adver­si­tat contrària deixa d'exis­tir i l'espec­ta­cle s'acaba abans de començar a córrer.

I és en aquest sen­tit que vèncer també està bé, perquè qual­se­vol victòria sobre les pròpies man­can­ces ens fa, mal m'està dir-ho, millors per­so­nes.