El clàssic no cansa. Als aficionats, el bon futbol no els fatiga mai. Esgota l'embolcall, la guarnició del tall, la insistència a centrar el focus sobre certs egocèntrics. Exhaureix la paciència, també, la por de caure un altre cop en paranys tan coneguts com detestables, comprovar la pervivència que l'objectiu justifica qualsevol via gens esportiva i que hi ha gent entestada a barrejar els naps del seu desig i les cols de la realitat inqüestionable. Et deixen baldat d'energia certs oracles de la mediocritat que fan caixa del partit i atien les passions més baixes entre els menys reflexius a banda i banda d'aquestes tangibles trinxeres. Començant per avui a casa contra el Betis, no esgota el gust per la competició l'expectativa de comprovar si Guardiola tornarà a ser capaç de tibar la corda motivadora dels seus deixebles, si sabrà tocar la tecla indicada per situar-los en el grau desitjable de nervi guanyador. En especial, lluny de casa i contra rivals febles. El Barça i el Madrid són dos miralls que es contemplen i s'esperonen en l'ambició de lluir més atractiu que l'antítesi tradicional, la que et vol negar allò somiat. Però de cansament, cap. Només la factura per als que perden, com pateix i expressa inconscientment Casillas. Encara queda una llarga processó de lliga i l'eliminatòria de copa serveix per engegar un bon tret a la línia de flotació anímica del contrari, amb la pretensió d'encertar just allà on fa més mal. I en aquest sentit, malgrat que no s'esvaeixi mai la tendència al pànic d'alguns sectors barcelonistes, els blancs tenen molt més a perdre. Ni juguen millor, ni són més bons. Reconeguem-los l'immens punch, digne d'aquells boxadors clàssics que no podien moure la humanitat al ring, però t'enviaven a fer nones en el primer cop de puny a poc que te'n descuidessis. El Barça només ens ha de ratificar que pot continuar flotant com una papallona i picant com una abella quan es concentra en la tasca.

No hi ha motius per declarar-nos-en farts. Ans el contrari. Fascinant la vigília per als que confiem, mai per passió, sempre per la lògica dels arguments, en veure'ls recollir les tres primeres copes del 2012, convençuts que ells estan fets d'una pasta especial vetada al Madrid, per molt que domini ara de cinc punts. Encara sentim més propera la crisi blanca per impotència manifesta que la renúncia blaugrana a perseverar en la redacció dels nous capítols de la millor època mai escrita. Només cal pregar que no ens esgoti la faramalla gairebé inherent al fenomen del clàssic i aquells que volen dir la seva sense tenir veu ni volada en aquest monument al futbol, esculpit entre els dos millors equips del moment. Per molt que només mani un i ja sapiguem qui és. El Barça.