El 23 de desembre, la selecció gallega de futbol va disputar el partit que cada Nadal juga d'ençà del 2005 quan es va enfrontar amb l'Uruguai a l'estadi San Lázaro de Compostel·la. Aquest cop el rival va ser l'equip de la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD), un conjunt que tampoc compta amb el reconeixement internacional i que s'ha d'acontentar, com passa amb Galícia i Catalunya, de jugar partits amistosos.

Més enllà d'aquestes similituds amb el cas català, la selecció gallega afronta una situació certament sorprenent si tenim en compte el vet que pateix des de l'arribada a la presidència de la Xunta el 2009 del popular Alberto Núñez Feijóo. Va ser llavors quan va deixar de rebre finançament per dur a terme la seva activitat. Segons el secretari general d'Esports del govern gallec, José Ramón Lete, l'administració tenia altres prioritats. Així va ser com la Xunta va promoure la desaparició de la selecció gallega. Tota una paradoxa si tenim en compte que es tractava d'un equip que no era oficial.

Malgrat la temptativa dels dirigents populars, l'equip nacional gallec ha continuat competint. Tot i la falta de recursos públics i les pressions exercides des de la Federació Gallega de Futbol perquè no disputés el tradicional partit nadalenc, la selecció gallega s'ha mantingut fidel a la seva cita anual. Això ha estat possible gràcies al col·lectiu Siareiros Galegos, que aglutina els grups d'animació gallecs del Celta de Vigo, el CD Ourense, la SD Compostel·la, el CD Lugo, el Pontevedra CF i el RCD la Corunya, entre d'altres. Han estat aquests aficionats els que han permès la continuïtat esportiva de la selecció gallega tot i les restriccions i la falta de recursos públics que el van abocar a la marginalitat. Des d'aleshores, els siareiros, mot gallec que significa seguidors, s'han encarregat d'organitzar els partits que ha disputat la selecció d'ençà del darrer encontre oficial que el va enfrontar el desembre del 2008 amb l'Iran a l'estadi de Riazor. El treball voluntari d'aquests seguidors, sense cap mena de suport institucional ni patrocinadors, ha mantingut dempeus la selecció gallega de futbol. Un equip que el 2009 es va enfrontar amb un combinat internacional al camp de Santa Isabel de Compostel·la. L'any següent, Galícia va jugar contra Palestina a Ourense. En aquest partit, els gallecs van presentar, per primer cop, un onze mixt format per jugadors dels dos sexes. La fórmula es va repetir el 2011 contra els sahrauís. En aquest darrer partit, va destacar la presència de Verónica Boquete, una de les futbolistes amb més projecció internacional, que va manifestar obertament el seu suport a l'oficialitat de la selecció gallega.

Tot i el seu compromís, alguns jugadors no van poder vestir la samarreta de Galícia ateses les pressions federatives i dels clubs que els van denegar el permís per participar en els encontres adduint la seva no-oficialitat. Així, sense poder comptar amb els futbolistes de segona divisió, el conjunt gallec va haver de recórrer a alinear un equip un altre cop mixt integrat per futbolistes de tercera i amateurs.

Els entrebancs, els intents de boicot i el silenci mediàtic no van evitar, però, que la selecció gallega jugués un any més el seu partit. Aquest cop la victòria 2-1 contra el combinat del Sàhara Occidental va ser el més intranscendent, el veritable triomf era ser damunt la gespa.