Que el món del futbol gira al voltant dels enfrontaments entre el Barça i el Madrid no és nou. Tot sembla que passi ara perquè s'enfronten tantes vegades en tan poc temps i en totes les competicions. Però un dia d'aquests ens arriba la notícia de la mort de Miljan Miljanic o avui mateix la de Juan Carlos i ens traslladen a altres èpoques i altres situacions. La novetat serien les vegades que es posa a prova. Però el record de Miljanic i Juan Carlos ens parla de com anaven les coses en una altra època. A Juan Carlos Pérez López, com ara Xavi, només li va caldre el seu nom compost per fer-se un nom com a futbolista de classe. Va ser el mig que va dirigir el Barça en el 0-5 al Bernabeu i que va guanyar aquella lliga amb autoritat i un futbol exquisit. Després va arribar Neeskens i el seu paper va passar a un segon pla. Però també es va acabar el domini del Barça. En això hi va tenir a veure el serbi Miljan Miljanic, que va arribar a la banqueta del Real Madrid just després d'aquella lliga del 1974 que el Barça va conquerir a El Molinón. I se'n va sortir. El Barça havia dominat amb un futbol modern, un extracte del futbol total holandès que van executar Rinus Michels a la banqueta i Cruyff al camp. Però la reacció del Madrid va ser fer un pas endavant. Miljanic va introduir la figura del preparador físic separada de la del tècnic, que exercia ell. I va dotar l'equip blanc de solucions tàctiques per aprofitar les qualitats dels jugadors. Va endarrerir la posició de Pirri, que era mig centre i el va convertir en lliure per darrere el central, però amb llibertat per pujar a l'atac. I va estructurar la resta de l'equip per atacar per les bandes i centrar pilotes a Santillana, un colós en el joc aeri, i Roberto Martínez, un gegant. El pas endavant tàctic que va fer el Madrid va deixar enrere la progressió que havia fet el Barça la temporada anterior. Amb Miljanic el Madrid va guanyar la lliga el 1975 i el 1976, però sobretot va fer una evolució.

Han passat anys, però en les mateixes estan el Madrid i el Barça en l'actualitat. Pep Guardiola ha rellançat el Barça amb un salt futbolístic que l'ha situat molt per sobre dels rivals al mateix temps que construeix uns fonaments de futur. El Madrid ha reduït la distància, sobretot amb inversions multimilionàries en fitxatges, però també amb la contractació de José Mourinho, un tècnic que no crea escola ni deixa mètode però que sap fer rendir els equips perquè aconsegueixin títols. El Barça de Guardiola manté encara l'avantatge, que es plasma en els cara a cara, però el Madrid ha millorat la seva competitivitat en la pugna a distància. Tots dos equips sembla que tenen marge de millora, sobretot vistes les dificultats que han tingut últimament. El del Madrid depèn sobretot de Mourinho, de la seva capacitat i el seu atreviment. El del Barça depèn de l'equip. De si serà capaç de jugar amb continuïtat amb la intensitat de la segona part contra el Betis. Demà sabrem més coses.