No hi pot haver gaires esportistes a qui els hagin demanat un autògraf Elvis Presley, Frank Sinatra, Nelson Mandela, Fidel Castro i Michael Jordan. Segurament només un: Muhammad Ali, el més gran. Ali va complir setanta anys aquest dimarts i ho va celebrar amb una festa per a tres-centes persones a Louisville, la seva ciutat natal. En el seu combat des de fa molts anys, la malaltia de Parkinson no li ha tret les ganes de ser on creu que ha de ser. Va assistir al funeral per Joe Frazier fa poques setmanes i l'esforç li va suposar posteriorment haver de ser ingressat uns dies. I, evidentment, no es va voler estalviar la celebració dels seus 70 anys. La seva esposa, Lonnie Al, va explicar-ne el motiu: “A Muhammad li agraden les celebracions, especialment quan són per a ell. Des d'aquest punt de vista, encara és un nen gran.” Un nen gran, el més gran. Va ser ell mateix el que es va anomenar “The Greatest” tot just va fer caure a la lona Sonny Liston el 25 de febrer de 1964 i es va convertir per primera vegada en campió del món. Llavors encara era Cassius Clay, “un nom d'esclau”, i de seguida es va canviar el nom “per ser un home lliure” i es va convertir a l'islam. Acabava de néixer Muhammad Ali, una llegenda de la boxa i de l'esport mundial.

Sempre va tenir una autoestima alta (“Sóc el més gran, sóc el més bell”) i va ser un bocamoll que proferia totes les provocacions i insults possibles als seus rivals (a Liston l'anomenava “ós lleig”, a Frazier “goril·la ximple”...). Intel·ligent i provocatiu, compromès i de conviccions fermes, va ser admirat i odiat. De tota manera, és unànime la convicció que va ser un esportista extraordinari. Però ell va anar més enllà. Va utilitzar la seva popularitat per combatre també com a ciutadà. Es va negar a anar a la guerra del Vietnam i va defensar la causa dels negres per la igualtat. El seu esperit reivindicatiu, però, no va néixer amb la seva fama. Molt abans, als Jocs Olímpics de Roma de 1960, va llençar la medalla d'or que havia guanyat al ring perquè com a negre no li van permetre l'entrada a un bar. Tenia clara la seva causa i una llengua esmolada per expressar-la: “Sóc Amèrica. Sóc la part que vostès no reconeixen, però s'hauran d'acostumar a mi. Negre, segur de mi mateix.” Li va costar ser condemnat a presó i ser desposseït del títol mundial. Però va tornar encara més fort. I va deixar un magnífic missatge per als esportistes que podrien arribar molt alt però es queden en el camí: “Vaig detestar cada entrenament, però em vaig dir: 'no renunciïs, pateix ara i viu la resta de la teva vida com un campió'.”

Això és, un campió. I el COI va ratificar que és “el més gran” distingint-lo com a “millor esportista del segle XX”. També va rebre la màxima condecoració del seu país per a un civil. Tard, però a temps. No para de lluitar, ara amb el Parkinson. Per tot això ve de gust poder recordar qui és Muhammad Ali en vida. I per molts anys!