El defensa Pepe és la víctima més visible de l'enèsima victòria del Barça al Bernabeu. Les imatges el delaten i són l'excusa per a l'escarni (merescut) a què està sent sotmès. “Les imatges ho diuen tot”, va dir ahir Piqué. Sí, ho diuen tot. Però algú les ha de mostrar. I les de Carvalho, i les de Sergio Ramos, i les de Coentrao, i les de Xabi Alonso... S'han de mostrar per la senzilla raó que no hi ha gaire res més a fer, perquè els responsables federatius de la competició fan el que han fet sempre: fer-se l'orni amb el Madrid. Aquesta setmana mateix han castigat l'entrenador del Mallorca, Joaquín Caparrós, amb dos partits per protestar, el mateix càstig que van imposar a José Mourinho per haver ficat el dit a l'ull a Tito Vilanova, i el doble del que li va caure a Vilanova per reaccionar a aquesta agressió a traïció. La pena per a Pepe és l'escarni públic, i el rebuig de col·legues de professió com ara Wayne Rooney i Jack Wilshere, que el van desqualificar públicament a través de Twitter.

Però s'ha d'anar més enllà de les imatges. Perquè una pregunta que cal fer-se és: Què va fer Pepe? Doncs, ni més ni menys, Pepe va fer en calent el que el seu entrenador va fer al final d'un partit i que encara ho va agreujar en fred menyspreant l'agredit. Va costar arrencar-li-ho, però Mourinho va reconèixer que si Pepe havia trepitjat intencionadament Messi era una acció “censurable”. El problema és que una acció tant o més greu que aquesta, la seva agressió a Vilanova, ni ell mateix se la va censurar ni en va demanar disculpes. Una altra pregunta que cal fer-se és: Per què Pepe va fer tot el que va fer? Perquè aquest noi no té el cap centrat, evidentment. Però també perquè hi ha qui l'incita a fer-ho. I aquí és quan anem més enllà de les imatges. La violència i el mal perdre dels jugadors del Madrid no és responsabilitat seva exclusivament. És de qui els ho ordena, de qui els envia al camp amb aquestes instruccions. És, per tant, de José Mourinho, especialista a crear climes de violència, amb les seves intervencions a la sala de premsa i amb les seves ordres com a entrenador.

Ja li va bé, a Mourinho, quedar amagat rere Pepe, el tonto útil, en l'enèsim capítol del seu fracàs contra Guardiola. Fins al punt que li censura l'agressió a Messi sense vergonya de reconèixer que ell va fer igual o encara pitjor. I rere ells encara s'hi amaga l'últim responsable, és a dir el primer: Florentino Pérez. El president blanc guarda les formes davant Sandro Rosell, però és el que ha beneït Mourinho i l'ha posat com a exemple del senyoriu del Real Madrid. En el club blanc ja fa temps que s'hi ha instal·lat la màxima del tot s'hi val. Doncs, no. No s'hi val tot. Per sort, l'estil humà i futbolístic que transmeten Guardiola i el seu equip els desemmascaren cada vegada que s'hi enfronten. Sort n'hi ha. Perquè ni les autoritats futbolístiques espanyoles ni els directius del Barça han estat a l'altura. Una cosa és no denunciar i una altra dir que no hi ha res a fer.