Quan jo vaig néixer, Pelé ja havia guanyat dos mundials de futbol, el de 1958 Suècia i el de 1962 a Xile. Encara en va guanyar un altre, el de 1970 a Mèxic, i jo ja començava a tenir una mica d'ús de raó. I tinc molt fresca una imatge d'ell fotografiat amb un número 1.000 fet amb pilotes sobre la gespa crec que de Maracaná per celebrar els seus mil gols com a futbolista. Vull dir amb això que vaig obrir els ulls a la vida i al futbol en plena època de regnat d'Edson Arantes do Nascimento, Pelé. Generacionalment, doncs, és impossible ser un nen d'aquella època, fer els primers xuts al carrer i al pati de l'escola, començar a deixar-se inocular el verí del futbol, sense haver interioritzat que la màxima expressió d'aquell esport que ens anava posseint era Pelé. De manera natural, per haver nascut on havíem nascut, molts també vam ser culers fins i tot abans de tenir ús de raó. Però aquesta pertinença responia a altres motius, sentimentals i socials. No era el mateix ser del Barça als anys seixanta que ser-ho ara. Ara se'n pot ser pel simple fet que és l'equip que juga més bé a futbol i que guanya molts títols. També per tradició i sentiment, és clar; però en la meva infantesa només podia ser per això. El Barça era el Barça, però el futbol era Pelé.

Vull dir també que per mi i la gent de la meva generació i les d'abans Pelé no és un personatge que hem trobat en els llibres d'història del futbol, com ho poden ser Di Stefano o Kubala. Entenc que per als que van viure en èpoques anteriors el futbol pugui ser, emocionalment, Kubala o Di Stefano. Després en poden venir d'altres, i de fet vénen perquè és inevitable i llei de vida. Van venir Cruyff i Maradona i alguns semidéus als voltants com ara George Best o Michel Platini. I ara Messi. Cadascú els anem posant en el nostre olimp particular, i els criteris d'ordenació difícilment són gaire racionals. Tenen més a veure amb aspectes emocionals com els que he intentat explicar.

És des d'aquest punt de vista que saben greu coses com les que ha dit Pelé sobre Messi. No tant perquè Messi sigui del Barça. “Quan Messi hagi marcat 1.283 gols i hagi guanyat tres mundials, parlarem”, va dir O'Rei en una entrevista publicada a Le Monde. “Messi és un gran jugador en el Barcelona, però quan juga amb la selecció argentina no té el mateix èxit”, rematava. Igual com nosaltres ens veiem obligats de tant en tant a recol·locar els nostres deus futbolístics, i el futbol en diu bé, ells mateixos haurien de ser conscients que res no és per sempre i que no depèn del que diguin ara sinó del que van significar com a jugadors, però sobretot del futbol després d'ells. Pelé diu que no n'hi haurà cap altre com ell perquè els seus pares “van tancar la fàbrica”. Encara que vulgui, jo ja no sóc aquell dels any seixanta. Pelé, però, sembla que es creu que el futbol va començar i acabar amb ell. Sigui el número u per molts anys més o no, sort que no té raó.