Jordi Sierra i Fabra va guanyar el premi Columna Jove l'any 1998 per aquesta novel·la sobre atletisme i dopatge. La història va d'en Marc, un jove català de 17 anys que fa atletisme i que és fill del primer atleta espanyol que va guanyar una medalla olímpica, d'argent, en els 400 m tanques, en els Jocs de Munic del 1972. L'any 1998, quan en Marc té entre cella i cella aconseguir la marca mínima per anar als campionats d'Europa juvenils, es fan a Alemanya els judicis contra els entrenadors i metges que van dopar als esportistes alemanys durant dècades. I en els judicis surt el nom de l'entrenador de l'home que va derrotar el seu pare en la final olímpica de 26 anys enrere. En Marc s'ho agafava a la tremenda, i inspirant-se en la demanda del modest futbolista Jean-Marc Bosman que va acabar amb la sentència sobre la lliure circulació d'esportistes a Europa, presenta una demanda al Comitè Olímpic Internacional (COI) perquè doni al seu pare la medalla que un atleta dopat li va prendre.

Com que es tracta d'una novel·la, no s'hi val a seguir explicant res més. És una història que passa bé i que és agradable i ràpida de llegir. Hi ha algunes coses que grinyolen. Com que la primera medalla espanyola olímpica sigui precisament en els 400 metres tanques, una prova en què els atletes espanyols no han destacat històricament; que un company d'en Marc, que és velocista, digui que es va a entrenar en altitud als Pirineus i es farà una transfusió de sang més pròpia dels corredors de fons o l'obsessió malaltissa en el fet que guanyar una medalla de plata en una final olímpica és una derrota. Qualsevol que hagi fet mínimament esport de competició hi reconeixerà personatges –l'entrenador obsessiu que no vol que els seus atletes tinguin xicota, per exemple– i situacions viscudes –la victòria o la derrota es decideix no per la condició física, sinó per la mental.