Hi ha gent que viu enfadada. És gent que no tenen com a motor vital la recerca del seu benestar, sinó està en contra del benestar dels altres. Viuen instal·lats en el conflicte i la queixa, i els agrada així. Fins i tot quan les coses els van bé prefereixen practicar el greuge comparatiu. En el món de la política penso en gent com aquests de Ciudadanos/Ciutadans de l'Albert Rivera o els d'Unión, Progreso y Democracia de la Rosa Díez. Han construït el que ells en diuen un projecte polític però en realitat han esculpit un monument a la queixa i el greuge.

Però aquest és un espai esportiu, i per això en realitat penso en José Mourinho i el seu Real Madrid. No sé si vostès van veure la imatge de dijous en què els dos capitans de l'equip, Iker Casillas i Sergio Ramos, li van portar un pastís d'aniversari al camp d'entrenament. Doncs ni per aquest gest va tenir un somriure. Va posar cara d'incomoditat, de falsa vergonya per no voler protagonisme, i sense esbossar ni una mínima rialla de complicitat va bufar les espelmes i va donar per acabat el numeret. Ni aquest mínim espai de distensió es dóna, aquest home. El seu escenari ideal és poder encomanar el seu mal humor al màxim de gent possible. L'escenificació que va preparar al llarg de l'eliminatòria de Copa contra el Barça tenia aquesta finalitat. La preparació en el partit d'anada es pot resumir en aquella intervenció en la roda de premsa en què va enumerar totes les possibilitats que tenia a l'hora de fer l'alineació i en què pronosticava que seria criticat triés les que triés. Després de perdre 1-2 va recórrer a la negativa a contestar res. Tot van ser “no”, “no ho sé”, “pregunta-ho a un altre”. I en les últimes vint-i-quatre hores del partit de tornada tenia preparada l'estratègia al voltant del conflicte arbitral, passés el que passés durant el partit. No va sortir de la banqueta per donar instruccions, només per queixar-se. I amb l'expulsió de Ramos, a qui va parlar a l'orella abans que se n'anés als vestidors, sens dubte donant-li instruccions de cap a on havien de dirigir les excuses. Que el seu equip hagués jugat bé li va servir per sortir del centre de la crítica pels fracassos reiterats contra el Barça i poder tornar a dirigir la culpa a l'actuació de l'àrbitre. I tornar-se a guanyar la connivència dels seus jugadors, que disciplinadament van destacar la “impossibilitat” de guanyar al Camp Nou per culpa dels àrbitres. Ell va completar l'actuació citant la queixa dels jugadors a la sala de premsa i deixant-se fotografiar esperant l'àrbitre del partit per criticar-lo pel que ningú ha pogut demostrar: que els hagués perjudicat més que al Barça.

En el fons de tot, però, no hi ha només estratègia per evitar ser el centre de la crítica. Aquest home està veritablement enfadat amb el món, necessita estar-ho. I és patològic. Així, doncs, només hi ha una resposta possible: el somriure de Guardiola, el somriure futbolístic de l'equip i el somriure orgullós dels culers.