Opinió

Contra el tòpic de l'avorriment, cultura

Ni el tennis ni la F-1 són avorrits perquè sempre guanyin els mateixos, ni tots els partits de bàsquet amb baixes anotacions són detestables

Quan en la fórmula 1 no hi havia cap avançament que no fos als boxes se li cri­ti­cava la mono­to­nia de les cur­ses, la falta de lluita cos a cos i la pre­vi­si­bi­li­tat abso­luta d'una cursa després de la qua­li­fi­cació. I segu­ra­ment amb raó. Però la F-1 va evo­lu­ci­o­nar. Va can­viar les mides i la pro­porció dels ale­rons perquè situar-se en l'aspi­ració del cotxe de davant no fos com­prar números d'un acci­dent, va adop­tar el Kers i, sobre­tot, es va inven­tar això de l'aleró poste­rior que s'aplana en les rec­tes per ofe­rir menys resistència a l'aire, gua­nyar 10 km per hora de velo­ci­tat punta i per­me­tre que qui va al dar­rere superi qui va al davant. I en la volta següent –o abans, si l'avançat és supe­rior– que el cotxe superat pugui recu­pe­rar la posició. Doncs resulta que això és anti­na­tu­ral, va con­tra l'espe­rit del tots som iguals –com si, sense aquest invent, un HRT hagués de llui­tar pel podi– i també és avor­rit perquè només interessa l'avançament per la victòria i, és clar, l'any ha estat un monòleg de Vet­tel.

Aquesta can­ta­re­lla la vaig sen­tir tot l'any pas­sat. Pro­ve­nia de gent poc interes­sada en la F-1, prové de la ignorància i dels pre­ju­di­cis con­tra un esport que neces­sita un aliat mecànic. Però és un dis­curs que ja no conté la raó.

També s'ha con­ver­tit en un argu­ment per deva­luar el bàsquet la baixa ano­tació de molts par­tits. Aquí hauríem de dis­tin­gir. Dijous pas­sat es va jugar el Mac­cabi-Barça del Top 16. 71-57 va ser el resul­tat –esca­dus­ser, d'acord– d'un gran par­tit de bàsquet entre dos equips que no van abai­xar els braços i que van posar tots els seus argu­ments –ata­cant, però també defen­sant– en cada segon de cada pos­sessió. Un Nug­gets-Sixers que acaba 115-100 amb 25 tri­ples sense defensa i 15 esmai­xa­des té mol­tes pro­ba­bi­li­tats d'avor­rir-me més.

Ahir es va jugar la final de l'obert d'Austràlia de ten­nis. En els cinc Gran Slam que s'han jugat entre aquest any i el pas­sat hi ha hagut vint pla­ces de semi­fi­na­lista. Djoko­vic, Nadal, Fede­rer i Mur­ray han ocu­pat divuit d'aques­tes vint pla­ces, i vuit de les deu pla­ces de fina­lista. Tant se val que sigui a la pista ràpida d'Austràlia, a l'herba de Wim­ble­don o a la terra de París. La figura de l'espe­ci­a­lista, del juga­dor que sap arri­bar lluny en terra batuda jugant des del fons de la pista però que se'n beu un bull en pavi­ment sintètic perquè el seu ser­vei no dóna avan­tatge ha pas­sat a la història. Em són igual les raons, el fet és aquest. Sem­pre són els matei­xos. I no per això se m'acu­dirà pro­fa­nar la religió tennística dient que el ten­nis d'avui dia és avor­rit i que totes les finals de Gran Slam són iguals.

Si som capaços d'apre­ciar la sub­til classe de Fede­rer en tot el seu reper­tori de cops, la res­tada, la com­pe­ti­ti­vi­tat i la pro­fun­di­tat de l'esquerra de Nadal i el revés i la tran­sició defensa-atac de Djoko­vic, també hauríem d'esforçar-nos per dis­tin­gir la finor de Jen­son But­ton, la capa­ci­tat de superar els límits de Lewis Hamil­ton, la con­sistència de Fer­nando Alonso i la velo­ci­tat innata de Sebas­tian Vet­tel.

Per la via d'inten­tar rebai­xar l'interès d'una com­pe­tició pel sim­ple fet que el gua­nya­dor sem­pre és el mateix aca­baríem postu­lant que la lliga de fut­bol és avor­rida perquè el campió sem­pre és el Barça.

El que ens falta és cul­tura. Cul­tura espor­tiva. Tot­hom creu que en sap, de fut­bol. I si Guar­di­ola ens fes una sessió tècnica impro­vi­sada, ens ado­naríem del grau d'ignorància que tenim. Millo­rar el conei­xe­ment redunda en la capa­ci­tat d'enten­dre glo­bal­ment l'esport. I de des­triar el gra del tòpic.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.