Quan en la fórmula 1 no hi havia cap avançament que no fos als boxes se li criticava la monotonia de les curses, la falta de lluita cos a cos i la previsibilitat absoluta d'una cursa després de la qualificació. I segurament amb raó. Però la F-1 va evolucionar. Va canviar les mides i la proporció dels alerons perquè situar-se en l'aspiració del cotxe de davant no fos comprar números d'un accident, va adoptar el Kers i, sobretot, es va inventar això de l'aleró posterior que s'aplana en les rectes per oferir menys resistència a l'aire, guanyar 10 km per hora de velocitat punta i permetre que qui va al darrere superi qui va al davant. I en la volta següent –o abans, si l'avançat és superior– que el cotxe superat pugui recuperar la posició. Doncs resulta que això és antinatural, va contra l'esperit del tots som iguals –com si, sense aquest invent, un HRT hagués de lluitar pel podi– i també és avorrit perquè només interessa l'avançament per la victòria i, és clar, l'any ha estat un monòleg de Vettel.

Aquesta cantarella la vaig sentir tot l'any passat. Provenia de gent poc interessada en la F-1, prové de la ignorància i dels prejudicis contra un esport que necessita un aliat mecànic. Però és un discurs que ja no conté la raó.

També s'ha convertit en un argument per devaluar el bàsquet la baixa anotació de molts partits. Aquí hauríem de distingir. Dijous passat es va jugar el Maccabi-Barça del Top 16. 71-57 va ser el resultat –escadusser, d'acord– d'un gran partit de bàsquet entre dos equips que no van abaixar els braços i que van posar tots els seus arguments –atacant, però també defensant– en cada segon de cada possessió. Un Nuggets-Sixers que acaba 115-100 amb 25 triples sense defensa i 15 esmaixades té moltes probabilitats d'avorrir-me més.

Ahir es va jugar la final de l'obert d'Austràlia de tennis. En els cinc Gran Slam que s'han jugat entre aquest any i el passat hi ha hagut vint places de semifinalista. Djokovic, Nadal, Federer i Murray han ocupat divuit d'aquestes vint places, i vuit de les deu places de finalista. Tant se val que sigui a la pista ràpida d'Austràlia, a l'herba de Wimbledon o a la terra de París. La figura de l'especialista, del jugador que sap arribar lluny en terra batuda jugant des del fons de la pista però que se'n beu un bull en paviment sintètic perquè el seu servei no dóna avantatge ha passat a la història. Em són igual les raons, el fet és aquest. Sempre són els mateixos. I no per això se m'acudirà profanar la religió tennística dient que el tennis d'avui dia és avorrit i que totes les finals de Gran Slam són iguals.

Si som capaços d'apreciar la subtil classe de Federer en tot el seu repertori de cops, la restada, la competitivitat i la profunditat de l'esquerra de Nadal i el revés i la transició defensa-atac de Djokovic, també hauríem d'esforçar-nos per distingir la finor de Jenson Button, la capacitat de superar els límits de Lewis Hamilton, la consistència de Fernando Alonso i la velocitat innata de Sebastian Vettel.

Per la via d'intentar rebaixar l'interès d'una competició pel simple fet que el guanyador sempre és el mateix acabaríem postulant que la lliga de futbol és avorrida perquè el campió sempre és el Barça.

El que ens falta és cultura. Cultura esportiva. Tothom creu que en sap, de futbol. I si Guardiola ens fes una sessió tècnica improvisada, ens adonaríem del grau d'ignorància que tenim. Millorar el coneixement redunda en la capacitat d'entendre globalment l'esport. I de destriar el gra del tòpic.