Dels tretze als dinou anys, em vaig dedicar a l'atletisme de la manera seriosa que s'hi poden dedicar la majoria de joves quan tens aquesta edat. És a dir, anant a entrenar-me al mateix temps que vas a estudiar i mirar de competir cada diumenge. No vaig fer gaire res de bo, encara que vaig guanyar unes quantes medalles en competicions escolars locals que, al cap dels anys, he pogut mostrar a les meves filles.

De tots aquells anys fent atletisme el millor era la temporada de cros, especialment dels mesos de novembre al de gener, que era quan anàvem a més competicions. Des de Calella (Maresme), agafàvem l'autocar –moltes vegades encara era fosc– per anar arreu de Catalunya. En aquells anys, parlo del 1973 al 1980, a Calella s'hi va aplegar una bona colla de bons corredors de cros, fruit de la bona tasca de l'entrenador, en Ramon Amell –que encara hi és– perquè es van aplegar vailets de tota la comarca de l'Alt Maresme. Com que anys més tard els meus dos germans, més joves, també s'hi van incorporar, vam fer fins i tot un mapa de les comarques de Catalunya per anar marcant allà on anàvem a competir. Les curses més habituals eren les de Calldetenes, Sant Hilari, Santa Coloma de Farners, Granollers, Mataró, la Jean Bouin a Barcelona, Sabadell, Vic, Manresa, però també vam anar algun cop a Camprodon, Almacelles i Reus. També recordo haver anat a un cros a la Catalunya Nord –llavors en dèiem anar a França, evidentment–. El Nadal del 1977 fins i tot vam fer una expedició a Madrid, a córrer la San Silvestre Vallecana i el cros de Getafe, aprofitant que l'equip s'havia classificat per al campionat d'Espanya de cros per clubs que es feia passat Reis. Van ser unes bones vacances de Nadal en una pensió al costat de la Puerta del Sol i curses i entrenaments a la Casa de Campo. Van ser els temps de Carme Valero, Vicente Egido, José Miguel Bartolomé, els dominadors del cros català en aquells anys. Carme Valero, campiona del món de cros el 1976 i 1977, i nosaltres la vèiem córrer gairebé cada diumenge.

Quan arribava la calor també competíem en la pista, però no era el mateix. En el cros, les curses se succeeixen i segons ens anàvem fent grans, corríem abans o després. I la rutina variava. Si corríem dels primers, després tocava fer el gran esmorzar i si anàvem més tard, doncs ens havíem d'aguantar. I sempre seguint les curses dels companys, animant-los i consolant-los i disfrutant amb les victòries i els llocs destacats dels atletes de Calella, amb la seva samarreta vermella amb franges grogues i blaves. Amb el pas del temps, la cursa pròpia va quedar en un simple entrenament perquè els més grans –i que no teníem res a fer en les curses– ens vam convertir en els monitors-entrenadors dels més petits, conduint-los en l'escalfament, intentant explicar-los la tàctica a seguir, animant-los durant la cursa i intentant aïllar-los dels pares possessius abans i després de córrer.

Molts anys després de deixar de córrer, la feina de periodista em va portar a trepitjar molta gespa, molt de fang i fins i tot neu seguint les curses de cros a les comarques gironines i, de tant en tant, alguna a fora. Ara ja fa molts anys que no trepitjo gespa, ni fang ni neu mentre miro com corren els nois i les noies en calça curta. No sé si el cros està en crisi. Fa molt de temps que ho sento a dir. Diumenge a Mataró, gairebé 3.000 corredors van competir en el campionat de Catalunya. I a mi m'han fet recordar la joventut.