Aquest mig­dia, l'Spor­ting-Osa­suna a El Molinón és el pri­mer par­tit en els últims sis anys de l'equip de Gijón sense que l'entre­na­dor sigui Manuel Pre­ci­ado. Sem­bla una nota anecdòtica més sobre una nova des­ti­tució en una ban­queta de fut­bol de qual­se­vol cate­go­ria. No ho és. No en aquest cas. No per a mi, almenys.

A l'hora que escric això, evi­dent­ment, encara no sé com li ha anat a l'equip, ara diri­git per Iñaki Tejada. Tant de bo que bé, perquè és un club al qual he tin­gut sem­pre una certa sim­pa­tia, segu­ra­ment perquè la meva memòria es remunta a aquell Spor­ting dels anys setanta amb Quini, el seu germà por­ter, Cas­tro, i Joaquín, Cundi, Fer­rero, Rezza, Chur­ruca, Mesa, Ciri­aco… L'època dau­rada de l'Spor­ting, en què fins i tot llui­tava pel títol de lliga. Després es va per­dre molts anys en el pou de segona i en va res­sor­gir fa mitja dot­zena d'anys, quan va ascen­dir amb Pre­ci­ado a la ban­queta i el retorn de Manuel Vega Arango a la llotja. Tant de bo li vagi bé a l'Spor­ting en la nova etapa. Però a qui sí desitjo que li vagi molt bé faci el que faci, vagi on vagi, és a Manuel Pre­ci­ado. No és el pri­mer, ni l'únic ni l'últim entre­na­dor que el fan fora. De fet, ja és el setè aquesta tem­po­rada a pri­mera. Sí que era l'entre­na­dor que feia més temps que estava a la mateixa ban­queta. Ara ja és Pep Guar­di­ola, però això no implica, espe­rem, que hagi de ser el pròxim a dei­xar el càrrec.

Pre­ci­ado és, pre­ci­sa­ment, un dels entre­na­dors que ha reco­ne­gut més ober­ta­ment l'apor­tació de Guar­di­ola al fut­bol, a la lliga, al seu gremi. I ho ha fet a la seva manera. Amb fran­quesa, amb for­mes tan rudes com emo­ti­ves, sin­cer i honest. Després, com­pe­tia com el bon entre­na­dor que és. No sé si l'Spor­ting el tro­barà a fal­tar com a tècnic, però men­tre no esti­gui en actiu el que tro­ba­rem a fal­tar els altres és la manera de ser de Pre­ci­ado. Més enllà del fut­bol, en tota la inten­si­tat de la vida. Si el fut­bol encara és per a algú una qüestió sen­ti­men­tal, un cap de set­mana sense Pre­ci­ado a la ban­queta és una decepció. La pit­jor notícia si el fut­bol s'entén sobre­tot com una acti­vi­tat humana. Pre­ci­ado és una d'aque­lles per­so­nes col­pe­ja­des dura­ment per la vida i que a pesar d'això, o pot­ser per exac­ta­ment per això, trans­me­ten els sen­ti­ments més humans, més nobles. Poc abans d'arri­bar a la ban­queta de l'Spor­ting va per­dre la seva dona per una malal­tia i al cap de molt poc va morir el seu fill gran en un acci­dent de trànsit. Fa menys d'un any va haver d'enter­rar el seu pare. Era gran, però va morir en un lamen­ta­ble atro­pe­lla­ment quan aju­dava un parent a empènyer un cotxe. Amb la seva sor­ne­gue­ria, sol dir que només tenia dues opci­ons: enfon­sar-se en la misèria o tirar enda­vant. Aquest estiu es va tor­nar a casar. Ara ha dei­xat l'Spor­ting com el que és, un senyor sen­ti­men­tal: “Mai podré agrair el que tota la gent d'aquí ha fet per mi. Hau­ria de viure set vides per poder-ho fer i encara hau­ria de posar un anunci.” Gràcies a tu pel que fas pels altres, per nosal­tres.