De quan es llençaven competicions
La desorientació en això del futbol a vegades és tan gran que després la normalitat apareix com una dimensió desconeguda. Avui l'afició barcelonista està plena d'il·lusió perquè el seu equip superi el València i es planti a una altra final de la copa del Rei, la tercera en els últims quatre anys, o el que és el mateix, de l'època Guardiola. És la normalitat que s'espera d'aquest equip. I això que aquest tram actual l'equip de Guardiola l'està fent amb moltes baixes per lesió i amb desgast mental acumulat per l'esforç en totes les competicions després de tres anys i mig de competir a un nivell altíssim en cada partit de cada competició. Però que guanyi totes les competicions és el que s'espera d'aquest equip. També la copa del Rei.
Sí, aquesta competició que no fa pas gaires anys, fins i tot en el primer de Guardiola i una mica en el segon, moltes vegades es plantejava, des de l'entorn i des dels mitjans, com un torneig que sobrava. Quan arribava una eliminatòria de copa, era d'allò més normal preguntar a l'entrenador si no era millor caure eliminat per poder tenir menys desgast per preparar les competicions importants, evidentment la lliga i la Champions. Els entrenadors no gosaven estar-hi d'acord en públic, però llavors qualsevol eliminació de la copa era poc menys que benvinguda per tothom. Com si allò fos garantia per millorar els resultats en les altres competicions. Tan normal. Va arribar a ser d'ús comú l'expressió “llençar una competició”, i es practicava sense rubor. Mira com pot estar de desorientada a vegades la normalitat.
Però va arribar un dia un tal Pep Guardiola i ens va començar a dir coses com ara: “En aquest club no es llença cap competició.” I resulta que ho deia seriosament. No només no se'n llençava cap, sinó que es guanyaven quasi totes. No em sembla gens inoportú recordar aquestes coses. Adonar-nos de com pot canviar la realitat, la normalitat, i la percepció que en tenim a vegades és com posar els peus a terra després d'haver estat una bona estona en una muntanya russa. En la roda de premsa d'ahir a Guardiola li van fer preguntes de tota mena sobre el partit d'avui, totes al voltant de la possibilitat que l'equip es classifiqui per a la final del mes de maig. L'entrenador les van respondre totes com ho sol fer sempre, de manera més específica o passant-hi d'esquitllentes. Amb la normalitat de qui té assumit que mai es llença cap competició ni tan sols cap partit. I per això va voler deixar clar que els primers que són conscients que avui s'hi juguen ser en una altra final són els seus jugadors. Els que han fet de la normalitat aquesta cosa tan extraordinària dels últims quatre anys. A Guardiola només se li van il·luminar els ulls quan li van preguntar per les declaracions de Keita a la copa d'Àfrica demanant que hi hagi pau al seu país, Mali. Com a tots. D'aquest material està feta també la normalitat que regna ara en el Barça.