Ningú pot dir que la sanció a Alberto Contador no sigui ajustada a la llei. Però això no és incompatible amb considerar-la injusta. La sentència del TAS s'ajusta plenament al que preveu la normativa: hi hagi o no dopatge, hi ha un positiu, i això es castiga. Ara bé, també es pot estar d'acord amb gent prou qualificada com ara Eddy Merckx o Gianni Bugno quan diuen que és injust que se li hagi retirat el títol en el Giro i en altres curses en què no hi ha ombra de sospita. El fil que separa unes opinions de les altres és molt prim. Fins al punt que tant l'afectat com l'organisme que el sanciona poden arribar a estar d'acord en més d'una cosa: que el corredor diu que no es va dopar i el TAS admet que no pot provar que hi hagués hagut dopatge, i que tant uns com els altres admeten la presència de clembuterol en l'organisme del ciclista.

A partir d'aquí, les dues parts s'han situat en posicions plenament oposades. El TAS aplicant estrictament la legalitat; el ciclista insistint que mai s'ha dopat. Entremig, Contador ha anunciat també que pensa arribar fins on pugui per demostrar la seva innocència. És, per experiència pròpia, el que li va recomanar Pep Guardiola quan dimarts li van preguntar pel cas: “Només ell ho sap. I si creu que és innocent ha d'arribar fins al final.” Contador, però, ho té molt difícil. Perquè a aquestes altures no pot canviar d'argument de defensa, ja que fer-ho seria admetre qui sap què. Però amb la teoria del filet contaminat és difícil que pugui arribar gaire lluny en els seus recursos. Guardiola sí que va ser finalment declarat innocent perquè va poder demostrar el que deia des del principi: que no havia ingerit res que li fes pujar els nivells de nandrolona i que podia haver estat causat pel seu organisme.

El problema de Contador és tan seu com dels que li han donat suport amb gestos que al final no li fan cap favor. En el seu moment, Zapatero i Rajoy van impulsar l'indult que li va concedir la federació espanyola de ciclisme, en un gest més d'embolcallar amb la bandera espanyola un esportista campió, com si això el protegís de la llei vigent per a tothom. Si almenys això hagués anat acompanyat d'una investigació sobre carn contaminada al País Basc, el perdó s'hauria recolzat en alguna cosa més que el patriotisme espanyol. Però ni això no van fer. I això ho diu fins i tot un mitjà tan poc sospitós de no ser espanyolista com és el diari As. Alfredo Relaño, el director, qualifica d'“exercici d'idiòcia” el perdó de la federació espanyola impulsat per Zapatero i Rajoy. El que no pot ser és que les autoritats i els organismes espanyols que s'omplen la boca de “tolerància zero amb el dopatge” actuïn amb frivolitat i encegats de patriotisme. I no només en aquest cas. Com tampoc, però, que des de França es generalitzi el dopatge en l'esport espanyol sense aportar proves. Això no només adultera les opinions en casos com el de Contador, sinó que es tan dolent o pitjor que el dopatge mateix.