Ens arriben últimament notícies relacionades amb l'època daurada de la boxa. No totes dolentes, com ara la de la celebració del setantè aniversari de Munhammad Ali, que a pesar del Parkinson continua fent. Pitjor va ser la de la mort de Joe Frazier, massa prematura perquè no ens dolgués més del compte. Aquesta setmana ha mort algú més anònim, però no per això menys important: Angelo Dundee. Nascut com a Angelo Mirena en una família d'origen italià a Filadèlfia, es va canviar el cognom pel de Dundee quan ho va fer el seu germà per mirar de fer carrera com a boxejador. Ell va triar el camí de preparador, i amb els anys va ser un dels més reconeguts, sobretot perquè va ser l'home que va estar al costat d'Ali la major part de la seva carrera. Però també va preparar altres grans figures d'aquelles dècades d'or de la boxa, com ara George Foreman. El va ajudar a tornar ser campió del món als 45 anys. Al costat d'Ali, li ho havia impedit el 1974 en el famós combat a Kinshasa, el del famós rope a dope: Dundee va ser assenyalat com el que va afluixar les cordes del ring per afavorir l'estratègia d'Ali de repenjar-s'hi per cansar Foreman i atacar-lo en el moment just. També va ser decisiu en la carrera de pesos welters o mitjans que també van fer història de la boxa, com ara Carmen Basilio i, sobretot, Sugar Ray Leonard, segurament el més elegant. “Era Ali en versió més petita”, deia Dundee.

Angelo Dundee no només se sabia, per activa o per passiva, totes les martingales de la boxa. També coneixia profundament els seus boxejadors i sabia com tractar-los a cadascun i en cada situació. Amb Ali s'hi va entendre de seguida i el va dirigir magistralment en el combat en què va derrotar Sonny Listonel 1964, quan al racó Ali li va dir que no s'hi veia i ell, convençut que Liston duia una substància irritant als guants, li va tirar aigua i li va dir que aguantés i que al cap de poc hi veuria; així va ser. També el va respectar en totes les decisions, com ara la de convertir-se a l'islam o la de no anar a la guerra del Vietnam. “Ens respectàvem. I ens enteníem perquè tots dos parlem el llenguatge de la boxa”, va dir a la revista Vanity Fair. Quan dirigia Leonard, en canvi, el va espavilar en el combat decisiu contra Thomas Hitman Hearns el 1981dient-li en el dotzè assalt que ho estava engegant tot a rodar. Leonard va guanyar en el catorzè.

Era un home savi. A Vanity Fair Dundee també va dir: “Mai em vaig sentir com un pare per a cap dels meus boxejadors. Perquè no pots pensar com un pare. Aquest esport és molt dur i has de pensar com un boxejador.” Deia la veritat, però també mentia una mica. Un dels últims dies que es va deixar veure va ser fa unes setmanes a l'aniversari de Muhammad Ali. Als 90 anys, li va dir: “No, my kid, no podem anar al gimnàs. Però sí que puc fer que estiguis segur que t'estimo.” De retorn a Tampa va tenir una vessament cerebral. Ja no se'n va recuperar. Descansi en pau.