Messi amb barba
Leo va ser carn de tertúlia. Gastava una tonalitat entre
roja i rossa
Explicaven des de l'entorn més proper a Diego Maradona que quan es deixava la barba, malament rai. La decisió no tenia res a veure amb alguna promesa que hagués fet, ni tampoc amb un tema estètic; no. Si la cara “del Diego” –com li diuen els íntims– s'anava cobrint de la nodrida barba negra, alguna cosa no funcionava, tenia problemes, estava descontent. Des de fa uns anys, El Pelusa va per la vida amb barba. Té pèls blancs i està molt ben tallada. És com si, d'alguna manera, hagués assumit que ha nascut amb coses per resoldre i amb problemes amb els quals està condemnat a conviure. Com tothom. Un compatriota de Maradona, el periodista Eduardo Montes-Bradley, és l'autor d'un llibre molt original i polèmic titulat Cortázar sin barba (Debate, 2005), no traduït al català. És una mena de biografia àcida que es dedica, bàsicament, a desmuntar la imatge bohèmia i compromesa del creador de Rayuela. Montes-Bradley va recórrer a la barba per il·lustrar un Cortázar diferent del conegut. La barba, per tant, no és en aquest cas un detall nimi en abordar un personatge. Alguna cosa indica. Per confirmar-ho, la barba de Leo Messi va ser carn de tertúlia els últims dies. Ja s'ha afaitat, però va inquietar bona part dels culers durant alguns dies.. Gastava una tonalitat singular, entre roja i rossa. Evidentment, el feia més gran. Però, què representava?
Seguint la teoria de Montes-Bradley, molts van assenyalar que sí, que volia dir alguna cosa. Fins i tot es va relacionar la nova imatge amb el que els agosarats van catalogar de “sequera”, els tres partits de Leo sense gols. Un bogeria d'aquesta època daurada. La barba de Messi no és tan important com la constatació que, al primer símptoma de debilitat del crac, la nostra manera de mirar-ho va canviar. Com si, de sobte, en veure que l'heroi és vulnerable, ens hi haguéssim acostat per estudiar-lo de més a prop, i haguéssim descobert que no només no està fet de bronze, sinó que el seu aspecte pot variar com a símbol d'una irregularitat que no li suposàvem. “Messi ja no és el mateix. No veus la barba?”, sostindran els estetes sobtats de l'opinió pública o la publicada. “Potser tot s'ha acabat”, diran, porucs, per culpa d'una simple barba entre roja i rossa.