Al Vic li ha faltat paciència amb Figueroa
Si algun entrenador de qualsevol disciplina creu que sempre li anirà tot a favor, s'equivoca. Fins i tot els més grans, els més llorejats, els millors, poden tenir taques en l'expedient. En qualsevol moment. A Carlos Figueroa sempre li havia anat tot bé. A Igualada es va convertir en Déu, al Barça li va costar d'entrada i va acabar arrasant i al Reus Deportiu, tot i no fer una bona lliga, va capgirar la història amb la consecució de la lliga europea i també es va adjudicar el mundial de clubs en la final contra el Barça. I també va pujar el Sitges a l'OK Lliga. Un currículum farcit d'èxits que no convidaven a pensar en el desenllaç actual. Fa ben poques setmanes, Figueroa ja va viure un episodi gairebé paranormal en la seva trajectòria: el van ratificar. Una ratificació mai és positiva. És simplement un compte enrere. Evidentment, si els resultats de sobte són bons queda en una anècdota. Al final, el sevillà va ser destituït sis mesos després de començar la feina pels mals resultats, tot i que quan va aterrar a Vic es proposava ressituar el conjunt osonenc i tornar a posar-lo allà a dalt, on l'havia instal·lat primer Ferran Pujalte i després Quim López. Segur que Figueroa ha comès errors. Seguríssim. I potser els jugadors no n'estaven gaire contents o no s'ho creien, malgrat que s'hi deixaven la pell. L'entrenador relatava que en les primeres sessions li tenien fins i tot massa respecte. Encara que la dinàmica tècnic-jugadors s'hagués distorsionat, crec que el Vic hauria d'haver tingut més paciència. Ja no guanyarà la lliga, ni la copa, ni la lliga europea. Posi qui posi al davant. I tampoc crec que la seva permanència corri perill, encara que crida l'atenció veure'l tan avall. Una vegada perdut tot, era el gran moment de consolidar conceptes, donar minuts a joves del planter, construir un equip per a la temporada vinent i també, per què no, intentar escalar posicions. No oblidem mai que el Barça li ha pres tres puntals dels últims anys –Sergi Fernández, Marc Torra i Adroher, que ara juga al Reus– i que els que estiren el carro comencen a ser veterans. És evident que no ocupa la oposició que teòricament li pertoca, però potser també la plantilla està sobrevalorada, la veritat.