En la pre­pa­ració per a la com­pe­tició, el dopatge és tan vell com l'entre­na­ment. Podem anar collant cada cop més els tram­po­sos, que els mètodes per aug­men­tar el ren­di­ment es refi­na­ran cada cop més. Que aquest és el destí ine­xo­ra­ble de l'esport pro­fes­si­o­nal deu ser tan cert com que la per­se­cució no pot aflui­xar. Però reduir el dopatge al món pro­fes­si­o­nal és un error. Dels cafès als ciclis­tes als cara­ji­llos d'alguns pilots de cot­xes –en puc donar fe, i no se n'ama­ga­ven– a la sofis­ti­cació química que cir­cula avui dia per gim­na­sos cutres i cur­ses popu­lars hi van anys, nego­cis d'ètica dub­tosa, vides arruïnades i saluts trin­xa­des. Però només ens n'ado­nem quan el que cau és un ídol com Pan­tani, i no el veí del ter­cer.