Sí, vaig tenir la benedicció futbolística de veure en directe aquell Zàmbia-Itàlia dels Jocs Olímpics de Seül al 1988. Aquell 4-0 emblemàtic que ara ha estat evocat amb motiu del triomf de la selecció de Zàmbia en la Copa d'Àfrica. A vegades el futbol és el més meravellós dels atzars, i amb el triomf d'ara s'ha pogut homenatjar els integrants d'aquella meravellosa selecció que l'abril de 1993 van morir en accident aeri a Gabon, on ara una nova generació de futbolistes ha tingut el triomf més important de la seva història. Zàmbia ja va estar a punt de fer-los un homenatge quan va estar a punt de classificar-se per al Mundial de 1994, amb altres futbolistes liderats per Kalusha Bwalya, gran figura del futbol africà i que es va salvar d'aquell fatal accident aeri perquè estava lesionat i s'havia d'incorporar més tard a la convocatòria. El món va tornar a mirar la selecció de Zàmbia, però una derrota al Marroc els va retornar a la tristesa d'aquella pèrdua. Han hagut d'esperar dinou anys per tancar futbolísticament aquella ferida.

Aquest diumenge vaig veure Zàmbia jugar la final contra Costa d'Ivori, i en tot moment vaig pensar en aquell partit contra Itàlia a Kwangju el 19 de setembre de 1988. Ara un partit de la primera fase d'uns Jocs Olímpics és morralla televisiva. Es transmeten tants partits que és impossible veure'ls tots. Però en aquella època era possible veure tots els partits. Només calia ser un obsés del futbol; reconec que ho era, que ho sóc. Molt pocs partits a part d'aquell, de llavors fins ara, m'han quedat gravats a la memòria, a l'ànima de futboler, amb tanta intensitat.

Ara l'he refrescat gràcies a Youtube, on se'n poden trobar resums. Coses de la memòria, tenia interioritzat que a la selecció olímpica italiana hi jugava Roberto Baggio. No, va debutar amb Itàlia el novembre del 1988, però al setembre no era a Corea. Sí que hi eren jugadors com ara Tacconi, Ferrara, Tassotti, Carnevale i Virdis. Un equip que va sucumbir al vendaval de futbol de Zàmbia. Va ser un d'aquells moments en què el futbol té la màgia del que és imprevisible. Pel resultat, però pel desplegament de futbol alegre, desinhibit, químicament pur dels africans. El segon gol, de falta, demostra que no eren simple innocència. Al contrari. Kalusha Bwalya va fer tres gols i l'altre el va marcar el seu germà Johnson. Davanter meravellós, va fer carrera al PSV Eindhoven, al costat de Romario. Curiosament, el brasiler havia estat el màxim golejador dels Jocs i el gran Kalu, segon. Després, Zàmbia va perdre per 4-0 contra Alemanya en els quarts de final. La realitat del futbol africà de l'època, capaç del millor i el pitjor. Després Àfrica ha evolucionat cap al tacticisme. Però aquell partit de setembre del 1988 ja va ser per sempre. Per a ells no deixa ser una gran història de segones oportunitats. I els que el vam veure hem revisitat un moment de felicitat. Tots a través d'aquesta meravellosa màquina del temps que és el futbol.