No hi ha cap motiu perquè Gerard Piqué no sigui titu­lar diu­menge con­tra el València. I no només per les bai­xes de Masc­he­rano i Alves, sinó perquè és un pun­tal de l'equip. Tam­poc no hi ha motius per exa­ge­rar que a Leverku­sen es quedés a la grada. Va ser un mis­satge clar a ell i a la resta de la plan­ti­lla que no hi ha ningú into­ca­ble més enllà de Messi, que juguen els que estan més en forma i que els que no ho estan ja es poden espa­vi­lar perquè si no jugarà un altre al seu lloc i sem­pre hi haurà algun noi del plan­ter que esperi una opor­tu­ni­tat. Res més que això, però alhora així de clar.

Una opor­tu­ni­tat i una altra i una altra és el que va tenir Piqué la seva pri­mera tem­po­rada, també la pri­mera de Guar­di­ola. Repes­cat del Uni­ted va arri­bar a un equip que tenia cen­trals con­so­li­dats com Márquez, Puyol i Milito, als quals també es va afe­gir un pro­me­te­dor Cáceres i un estel·lar Alves, que es que­dava en pro­pi­e­tat el late­ral dret, amb la qual cosa Puyol era el cen­tral de referència. Piqué, però, es va anar gua­nyant minuts, i després par­tits, i va aca­bar sent la sen­sació de l'equip a la defensa. Com­bi­nava bé amb l'agres­si­vi­tat de Puyol i donava sor­tida a la pilota amb tanta qua­li­tat o més que Márquez. Al final d'aque­lla pri­mera tem­po­rada ja ningú tenia dub­tes que Piqué era titu­lar. El pri­mer, Guar­di­ola, que li va apli­car la mateixa recepta que a Leverku­sen: juguen els que s'ho gua­nyen amb el ren­di­ment. Després, Piqué ja va ser una referència de l'equip en l'any de les sis copes. Però va ser la tem­po­rada pas­sada la de la seva con­so­li­dació defi­ni­tiva com a juga­dor fona­men­tal en el Barça i una referència mun­dial. Va ser la cam­pa­nya de la llarga lesió de Puyol i la de la malal­tia d'Abi­dal. Piqué va estar a un nivell supe­rior. Més enllà de l'omni­pre­sent Messi i de la con­tinuïtat d'Ini­esta, el defensa català va aguan­tar l'equip, com li van reconèixer públi­ca­ment tant Pep Guar­di­ola com Tito Vila­nova. Al cos­tat de Masc­he­rano, va mini­mit­zar l'absència de Puyol i va aju­dar a superar el tràngol de la baixa d'Abi­dal i va con­duir l'equip als èxits de la tem­po­rada, que va ser molt dura i molt exi­gent. Piqué va res­pon­dre com un colós.

Guar­di­ola no n'ha tin­gut mai dubte, de Piqué. Només li va cal­dre veure'l jugar i entre­nar-se la pri­mera tem­po­rada. Això sí, hi té una relació més intensa que amb els altres juga­dors de la plan­ti­lla. Hi té con­fiança dins i fora del camp, però sap que li ha d'estar a sobre perquè, encara que sigui sense ado­nar-se'n, no baixi els braços. Després d'una tem­po­rada molt dura, Piqué va pas­sar un bon i intens estiu. Va comença aquesta cam­pa­nya curt de forma i, més enllà d'actu­a­ci­ons pun­tu­als molt bones, sobre­tot en els par­tits con­tra rivals més durs, encara no l'ha aga­fat del tot. Això és el que li va recor­dar Guar­di­ola envi­ant-lo dimarts a la grada. El noi es va enfa­dar. És el millor símptoma. Al final, serà un epi­sodi més en el camí cap a la capi­ta­nia futura.