El sistema futbolístic espanyol està en mans del “líder futbolístic de més èxit de la galàxia” i del paio més “extremadament educat i tranquil” quan espera els àrbitres al pàrquing. Si la realitat fos tal com la pinten Michel Platini sobre Villar i José Mourinho sobre ell mateix, Espanya seria el paradís del futbol, de l'organització de la competició i del seu desenvolupament: un líder galàctic a la direcció federativa i l'entrenador més exquisidament educat i tranquil com a emblema del club que representa més que cap altre el futbol espanyol.

Efectivament, Ángel María Villar ha estat reelegit com a president de la federació espanyola sense necessitat que hi hagi hagut eleccions. En vint-i-quatre anys en el càrrec s'ha fet imprescindible. Ho ha fet de la manera més senzilla i efectiva: dedicant els esforços a eliminar de les més diverses maneres qualsevol mena d'oposició. Sent com és Villar, no és possible mantenir-se vint-i-quatre anys en el càrrec (seran almenys vint-i-vuit si acaba el mandat que ara comença) només amb vocació de servei al futbol; és necessari estar sobretot pendent de perpetuar-se en el càrrec. No és fàcil arribar a establir-se en el sistema de tal manera que arribi un moment en què ja ningú s'atreveixi a fer oposició, perquè només intentar-ho ja suposa un estigma. Villar ja no és aquell jove jugador de l'Athletic de Bilbao que, sense més ni més, en el llançament d'un córner va fotre un cop de puny a Johan Cruyff quan era jugador del Barça. Ara bé, que ja no ho sigui tampoc no vol dir que s'hagi convertit en una cosa millor. Es pot fer més mal des d'un càrrec important que amb un cop de puny a un rival com a jugador de futbol.

Costa recordar com era abans d'ell, però el mandat de Villar a la RFEF es caracteritza sobretot per anar a remolc dels esdeveniments, per la manca d'iniciativa, per la incapacitat no només per evitar problemes, sinó per la facilitat per crear-ne allà on no n'hi ha. Aquest és el pitjor mal de Villar a la federació espanyola. Com passa ara amb la seu de la final de la copa del Rei: el que hauria de ser una festa és un problema voltat de controvèrsia. I en tantes altres qüestions que no cal recordar. Sempre voltades d'inacció, de silenci o de paraules que encara ho emboliquen més, i d'actuacions tardanes i ineficaces. I no parlem de les acusacions de corrupció i de les denúncies de la LFP i de l'associació d'entrenadors d'“obscurantisme” en el procés electoral. És igual. Encara que sigui per interessos particulars, té el suport fins i tot del president de la UEFA. El seu pla és senzill: Platini vol accedir a la presidència de la FIFA (amb l'inconvenient que ara Blatter s'ha fet enrere en el pacte que tenien i no vol plegar) i Villar el substituiria a la de la UEFA. Un èxit galàctic més i una prova més que la incompetència sol empènyer cap amunt.

Per cert, ja no queda espai per parlar de Mourinho. És igual, ja ho diu tot ell.