L'Uni Girona no hauria de morir d'èxit
risc la supervivència
El millor equip femení del bàsquet català, el Girona, viu una situació que a qualsevol que no estigués sencer del terrat l'induiria a tallar-se les venes. És tercer en la lliga femenina i jugarà la copa. He dit tercer, al davant d'un equip d'Eurolliga (el Rivas) i només al darrere del Perfumerías Avenida i del totpoderós Ros Casares. Tercer a cinc jornades del final de la fase regular, i amb un calendari més assequible que els equips que el persegueixen. Vol dir això que, en una lliga en què és molt clar el nivell que té cada equip, el Girona –l'Uni– té gairebé a la butxaca jugar les semifinals pel títol. I això, que hauria de ser motiu d'eufòria, reclam per a l'afició i prestigi per continuar construint el futur d'un club jove, familiar però ben fonamentat, es pot acabar convertint en la seva tomba.
Jugar la copa no està en el pressupost i jugar el play-off, encara menys. Són, despeses dels desplaçaments i partits a part, mig mes més de salaris, de lloguer de pisos i, sobretot, uns bonus addicionals en els contractes. Xavalla? Quan els pressupostos són de pocs centenars de milers d'euros, la desviació pot ser important. Aquesta és la realitat del tercer classificat de la lliga femenina. I també la de més de la meitat dels equips de la competició.
Estem com estem i a vegades fa mitja vergonya que t'ho expliquin o haver-ho d'explicar, però és així: l'ideal de la majoria dels equips de la categoria –d'aquesta, i també d'altres competicions FEB– és sumar tantes victòries com sigui possible en la primera volta i aprofitar que es poden fer traspassos de jugadors fins al 28 de febrer, deixar anar llast –salaris, s'entén–, a costa de debilitar l'equip. Però amb quatre victòries més la permanència queda assegurada i el pressupost, salvat. Altra cosa és el desencís que comuniques a la teva afició. Una invitació a la desmobilització que desemboca en grades cada cop més despoblades. Hi ha poquíssimes excepcions, una de les quals va ser l'equip de LEB Or del Girona 2010/11: havent-se desprès de David Navarro i Middleton, va millorar els seus resultats i es va quedar a una victòria de la final de la competició.
Tornem a la lliga femenina. Si tens la desgràcia de començar perdent, no tindràs més remei que fitxar un revulsiu i endeutar-te per mirar de salvar la categoria. L'altre extrem és la situació actual del Girona. La decisió és peluda. Ja ha perdut una jugadora, però l'equip continua guanyant. És ètic i, sobretot, tindria algun resultat suggerir a la plantilla que no convé jugar el play-off? Ja responc jo. No serviria de res perquè tot jugador sap que pertànyer a un equip d'èxit li obre portes.
Per acabar de rematar l'esquizofrènic dia a dia d'aquest club, resulta que no té subvenció municipal específica en els pressupostos. Un club jove –va néixer el 2005 de la fusió de dos clubs de bàsquet de tota la vida, el Vedruna i el Santa Eugènia–, que en només set anys ha passat de copa Catalunya a dalt de tot de l'elit, que no és un invent artificial per sostenir un equip professional, que manté uns equips de base potents, que ha sabut valorar el talent tècnic que tenia a prop (tot un luxe, que Alfred Julbe dirigeixi el júnior) i que any rere any compleix els pressupostos sense executar avals gràcies a la feina d'una junta que és com una família, està en risc de fallida. Si no hi ha diner públic ni per a l'economia productiva, es fa difícil reclamar-lo per al món de l'oci i l'esport. Però que algú em digui si hi ha una sola raó que justifiqui el que està passant al millor club del bàsquet femení català. Més que res, per la injustícia que posen de manifest algunes comparacions que es poden fer.