El millor equip femení del bàsquet català, el Girona, viu una situ­ació que a qual­se­vol que no estigués sen­cer del ter­rat l'indui­ria a tallar-se les venes. És ter­cer en la lliga feme­nina i jugarà la copa. He dit ter­cer, al davant d'un equip d'Euro­lliga (el Rivas) i només al dar­rere del Per­fu­merías Ave­nida i del tot­po­derós Ros Casa­res. Ter­cer a cinc jor­na­des del final de la fase regu­lar, i amb un calen­dari més asse­qui­ble que els equips que el per­se­guei­xen. Vol dir això que, en una lliga en què és molt clar el nivell que té cada equip, el Girona –l'Uni– té gai­rebé a la but­xaca jugar les semi­fi­nals pel títol. I això, que hau­ria de ser motiu d'eufòria, reclam per a l'afició i pres­tigi per con­ti­nuar cons­truint el futur d'un club jove, fami­liar però ben fona­men­tat, es pot aca­bar con­ver­tint en la seva tomba.

Jugar la copa no està en el pres­su­post i jugar el play-off, encara menys. Són, des­pe­ses dels des­plaçaments i par­tits a part, mig mes més de sala­ris, de llo­guer de pisos i, sobre­tot, uns bonus addi­ci­o­nals en els con­trac­tes. Xava­lla? Quan els pres­su­pos­tos són de pocs cen­te­nars de milers d'euros, la des­vi­ació pot ser impor­tant. Aquesta és la rea­li­tat del ter­cer clas­si­fi­cat de la lliga feme­nina. I també la de més de la mei­tat dels equips de la com­pe­tició.

Estem com estem i a vega­des fa mitja ver­go­nya que t'ho expli­quin o haver-ho d'expli­car, però és així: l'ideal de la majo­ria dels equips de la cate­go­ria –d'aquesta, i també d'altres com­pe­ti­ci­ons FEB– és sumar tan­tes victòries com sigui pos­si­ble en la pri­mera volta i apro­fi­tar que es poden fer tras­pas­sos de juga­dors fins al 28 de febrer, dei­xar anar llast –sala­ris, s'entén–, a costa de debi­li­tar l'equip. Però amb qua­tre victòries més la per­manència queda asse­gu­rada i el pres­su­post, sal­vat. Altra cosa és el des­encís que comu­ni­ques a la teva afició. Una invi­tació a la des­mo­bi­lit­zació que desem­boca en gra­des cada cop més des­po­bla­des. Hi ha poquíssi­mes excep­ci­ons, una de les quals va ser l'equip de LEB Or del Girona 2010/11: havent-se desprès de David Navarro i Midd­le­ton, va millo­rar els seus resul­tats i es va que­dar a una victòria de la final de la com­pe­tició.

Tor­nem a la lliga feme­nina. Si tens la desgràcia de començar per­dent, no tindràs més remei que fit­xar un revul­siu i endeu­tar-te per mirar de sal­var la cate­go­ria. L'altre extrem és la situ­ació actual del Girona. La decisió és peluda. Ja ha per­dut una juga­dora, però l'equip con­ti­nua gua­nyant. És ètic i, sobre­tot, tin­dria algun resul­tat sug­ge­rir a la plan­ti­lla que no convé jugar el play-off? Ja res­ponc jo. No ser­vi­ria de res perquè tot juga­dor sap que pertànyer a un equip d'èxit li obre por­tes.

Per aca­bar de rema­tar l'esqui­zofrènic dia a dia d'aquest club, resulta que no té sub­venció muni­ci­pal específica en els pres­su­pos­tos. Un club jove –va néixer el 2005 de la fusió de dos clubs de bàsquet de tota la vida, el Vedruna i el Santa Eugènia–, que en només set anys ha pas­sat de copa Cata­lu­nya a dalt de tot de l'elit, que no és un invent arti­fi­cial per sos­te­nir un equip pro­fes­si­o­nal, que manté uns equips de base potents, que ha sabut valo­rar el talent tècnic que tenia a prop (tot un luxe, que Alfred Julbe diri­geixi el júnior) i que any rere any com­pleix els pres­su­pos­tos sense exe­cu­tar avals gràcies a la feina d'una junta que és com una família, està en risc de fallida. Si no hi ha diner públic ni per a l'eco­no­mia pro­duc­tiva, es fa difícil recla­mar-lo per al món de l'oci i l'esport. Però que algú em digui si hi ha una sola raó que jus­ti­fi­qui el que està pas­sant al millor club del bàsquet femení català. Més que res, per la injustícia que posen de mani­fest algu­nes com­pa­ra­ci­ons que es poden fer.