Veure Dani Osvaldo entrenant-se amb l'Espanyol s'hauria d'interpretar amb normalitat. S'hauria de veure com un gest revelador de la bona relació que l'exblanc-i-blau manté amb els seus excompanys i de l'estima que manté pels colors periquitos i per l'entitat. De fet, pot ser que Osvaldo tingui aquest sentiment com l'enyorança que Nico Pareja sent per l'Espanyol i que l'incita a viatjar a Barcelona i saludar els seus excompanys a la mínima que pot escapar-se de Moscou. Però el gest que en el cas del defensa puc entendre i inclús puc elogiar, veure'l en la persona de Dani Osvaldo em grinyola. Veure'l entrenar-se de blanc-i-blau quan aquest passat estiu va forçar el seu adéu de l'Espanyol fugint a Roma i absentant-se dels entrenaments, no m'encaixa. És difícil de comprendre que un jugador a qui el mateix club va qualificar de “desagraït” per la seva actitud rebel pugui ser benvingut i tenir aquests honors quan, per exemple, cada estiu el club aparta futbolistes amb contracte i els allunya dels companys que ahir sí que va poder saludar Osvaldo.