La lluita per aconseguir els Jocs Olímpics d'estiu del 2020 ja està en la recta final. El dia 16 passat el Comitè Olímpic Internacional (COI) va rebre els primers informes de candidatura de les cinc ciutats aspirants: Bakú, Doha, Istanbul, Madrid i Tòquio. Ara un grup de treball ha d'estudiar les candidatures i fer un informe a la comissió executiva del COI que haurà de decidir si les cinc ciutats segueixen en la cursa o alguna ja en queda fora. El nom de les ciutats finalistes es coneixerà el 23 de maig en la reunió que es farà al Quebec. La seu dels Jocs Olímpics del 2020 es triarà el 7 de setembre del 2013 durant la 125a sessió del COI, que tindrà lloc a Buenos Aires.

Bakú, Doha, Istanbul, Madrid i Tòquio. Una d'aquestes ciutats serà olímpica. Si l'escollida és Tòquio repetirà, ja que va ser seu dels Jocs del 1964. Abans, quan s'havia d'especular sobre quina ciutat triarien els membres del COI es pensava en criteris geopolítics, d'alternança de continents –a Madrid continuen pensant que per això els del 2016 es faran a Rio de Janeiro, i no perquè la candidatura de la ciutat brasilera fos millor que la seva– o d'influències d'uns o altres. D'economia se'n parlava més aviat poc. Semblava que les ciutats candidates tenien una gran màquina de fer bitllets i no importava el que costaven les coses. Es pagava, o es deia que es pagava i es quedava en deute i llestos.

I com que no es parlava d'economia, les coses anaven com anaven. La crisi que viu Grècia no és culpa dels Jocs Olímpics que es van fer a Atenes el 2004, però segur que hi van ajudar, i molt. Molt del deute que tenen els grecs és d'aquells quinze dies de glòria olímpica i molts més de disbauxa de tota mena. Però Grècia volia els Jocs. Ja els volia el 1996 i els acabar tenint el 2004. I ben contents que en deuen estar. Econòmicament parlant penso que no, és clar. Ara sí que es parla d'economia quan és l'hora de triar la seu olímpica. Se'n parla tant, d'economia, que una de les grans candidates, Roma, ja no hi és perquè el govern italià no està disposat a avalar-la. I sense aval, o sigui garantia que el COI cobrarà, no hi ha candidatura ni Jocs. Queda un any ben llarg fins que es triï la seu. La crisi no ha tocat fons. Tot pot ser pitjor encara. El COI hauria de baixar a la Terra i veure que res pot ser com abans. És imprescindible tota la despesa que generen uns Jocs? Cal que cinc ciutats llencin diners un any més en la lluita per la nominació? Les situacions excepcionals requereixen mesures excepcionals. Què hi haurà de diferent en les candidatures el proper 23 de maig o el 7 de setembre del 2013? Que tothom haurà gastat molt menys. I això, en els temps que corren, és molt.